El tribunal de Bonneville imposa un any de presó i una indemnització de 165.000 euros a l’esquiador perquè considera que circulava a una velocitat excessiva quan va provocar la tragèdia el gener del 2022 en una pista blava de Flaine.

El Tribunal ha declarat culpable d’homicidi involuntari un home de 43 anys després de la col·lisió mortal que va acabar amb la vida de la nena mentre esquiava en una pista blava.

Les perícies tècniques i els testimonis dels presents van confirmar que el condemnat baixava a uns 60 km/h, una velocitat que el fiscal va qualificar de “totalment inapropiada” per a les condicions de la pista. L’impacte va ser tan violent que tant l’esquiador com la nena van sortir volant uns quants metres pendent avall després de la col·lisió.

El cas ha reobert a França el debat sobre la seguretat a les estacions d’esquí i el comportament temerari d’alguns usuaris.

La federació d’estacions franceses i diferents col·lectius de monitors han recordat també la importància de respectar el Codi de Conducta de la FIS, que estableix que l’esquiador situat més amunt al pendent és responsable d’evitar els que es troben al davant, que tenen prioritat absoluta.

Fins aquí la notícia, ara és el moment de expressar la meva opinió sobre aquest fet i d’altres molt similars.

Qui de nosaltres, esquiadors més o menys experimentats, no ha sofert com a mínim un cop un accident d’esquí provocat per una col·lisió amb un altre esquiador/surfista? Segur que gairebé a tots ens han “atropellat” algun cop (o potser hem sigut nosaltres els que hem atropellat a algú) i una vegada més això em dona molt de pensar.

Ja he expressat més d’un cop la preocupació que tinc en aquest tema, per la meva seguretat, per la seguretat dels meus companys esquiadors i sobretot pel que pot acabar passant d’aquí a uns anys si continuem així.

Actualment, d’una banda, els esquís moderns (carving) conviden a fer viratges més oberts i més conduïts per les pistes i això inevitablement fa que la velocitat mitjana de l’esquiador augmenti sensiblement sobre la velocitat mitjana de temps enrere.

La facilitat que dona aquest tipus de material fa que en general molts esquiadors tinguin la sensació que la pràctica de l’esquí sigui molt més fàcil ara que abans i, per tant, creguin que el seu nivell d’esquí és molt superior al que realment és.

També és cert que les pistes estan més ben preparades i, per tant, conviden a practicar un esquí més “agressiu” perquè és més fàcil de baixar-hi. Per tant, augmentem el risc d’un accident.

Com que la millora del material també inclou la millora dels elements de seguretat d’aquest, ha disminuït el nombre de lesions a les cames (turmells-genoll-tíbia-peroné…) i hagi augmentat el nombre d’accidents per col·lisió (espatlles-tronc-cap…). Si no fos així no hi hauria hagut un augment tan gran de la utilització del casc en l’esquí. La gran majoria d’esquiadors hem introduït el casc a la nostra equipació perquè tenim més por de les col·lisions que d’una caiguda sols.

Aquest augment de la sensibilitat d’accidentar-nos per culpa d’un tercer, fa que moltes vegades ens preocupem més del nostre entorn a la pista que no pas del que nosaltres fem i si no ens concentrem en els nostres moviments, si no estem atents a la nostra direcció i als moviments que farà l’esquiador que tenim davant, tenim molt de risc de no poder evitar un accident produït per nosaltres mateixos.

Volem imitar els grans campions (normal que així sigui) però no tenim en compte que un corredor a banda de ser millor tècnicament i estar millor físicament que nosaltres, quan esquia a gran velocitat ho fa per una pista tancada on no hi ha més esquiadors passant d’un costat a l’altre. És el mateix cas que les curses de cotxes o motos, no corren per carreteres obertes amb altres vehicles circulant sinó que està tot pensat per a tenir el grau més gran de seguretat possible (el risc zero no existeix).

Ho reconec, ens agrada esquiar depresa, ens agrada la sensació de velocitat i aprofitar tot allò que una pista d’esquí ens dona per a gaudir-la al màxim, però sempre s’ha de tenir present que si hi ha altres esquiadors, si passem per una pista amb debutants o esquiadors amb menys nivell, no podem esquiar igual que si estem sols sense posar en risc a altres.

Personalment, em molesta bastant que molts esquiadors (no m’atreveixo a dir la majoria, però molts) desconeixen les normes FIS de comportament a les pistes. Ho veig sovint i he viscut alguns episodis on l’interlocutor no tenia ni idea de temes com la preferència de pas o de parar-se al mig de la pista…

He vist unes quantes estacions on hi ha les normes de comportament posades en cartells que pots llegir mentre puges per un telecadira, però imagino que la majoria d’esquiadors no ho veuen o no tenen temps de llegir-ho mentre hi passen pel davant (o no tenen gens d’interés a llegir-ho).

Potser caldria fer una campanya des de les mateixes estacions d’esquí per a conscienciar-nos a tots de la importància de seguir aquestes normes que, d’altra banda, no són gens complicades.

Si s’ha aconseguit conscienciar-nos de la necessitat d’utilitzar el casc per a esquiar, per què no podem conscienciar a tots els esquiadors que cal conèixer i respectar les normes de comportament a les pistes?

La entrada Condemnat un esquiador que baixava a 60 km/h per la mort d’una nena de 5 anys a Flaine se publicó primero en La Mountain.

Per què hem tornat?

La Mountain no és només un club d’esquí. Som una comunitat d’amants de la muntanya, la neu i l’aire lliure. I una comunitat necessita un lloc on trobar-se, compartir experiències i inspirar-se per al proper descens.

Aquest blog és el lloc.

A partir d’ara, cada setmana trobareu aquí articles pensats per ajudar-vos a treure el màxim profit de cada sortida a la neu: guies d’estacions, consells d’equipament, cròniques de viatge, entrevistes i molt més.

La gran novetat: La Mountain Esquí Club

Si hi ha una cosa que volem que us endugeu d’aquest article, és aquesta: afiliar-vos a La Mountain Esquí Club, és la millor decisió que podeu prendre si esquieu amb regularitat.

Per què? Perquè els membres del club gaudeixen d’avantatges exclusius que marquen una diferència real:

• Descomptes en totes les esquiades organitzades — les nostres sortides grupals ja surten més econòmiques que anar per lliure, i com a soci encara millor.
• Millors condicions de reserva — accés prioritari als millors allotjaments i places limitades abans que s’obrin al públic general.
• Preus especials en lloguer d’equipament — acords amb proveïdors que beneficien directament la butxaca dels socis.
• Comunitat — esquiar en grup multiplica l’experiència. Coneixereu gent amb la mateixa passió i fareu amistats que duraran més que una temporada.

Si encara no sou socis, aquest és el moment. [Consulteu les condicions d’afiliació aquí.]

Noves destinacions per a la temporada 2026-27

L’altra gran notícia és que estem treballant per ampliar el nostre catàleg de destinacions amb propostes noves i molt atractives. Estacions que potser teniu al radar però mai heu tingut l’oportunitat d’esquiar, amb la comoditat i la seguretat d’anar-hi amb La Mountain.

Properament compartirem tots els detalls. Si no voleu perdre-us cap novetat, la millor manera és seguir el blog i les nostres xarxes socials.

Què trobareu al blog a partir d’ara

Hem preparat un calendari editorial amb articles que publiquen cada mes. Els temes que tractarem inclouen:

• Guies de destinació — tot el que necessiteu saber d’una estació abans de reservar.
• Equipament — comparatives, novetats de temporada i consells per escollir bé.
• Preparació física — com entrenar a l’estiu per arribar en forma a l’hivern.
• Cròniques de viatge — reportatges de les nostres sortides amb fotos i experiències del grup.
• Consells per a tots els nivells — tant si sou principiants com si ja esquieu des de fa anys.

Estem molt contents de tornar i, sobretot, d’acompanyar-vos en aquesta temporada. Si teniu suggeriments de temes que us agradaria que tractéssim, escriviu-nos. Aquí som.

Fins al pròxim article — i fins a les pistes!

L’equip de La Mountain

La entrada Tornem! La Mountain obre de nou el blog se publicó primero en La Mountain.

TATO BERINI & JOAN MANEL PARRAMON: Bé hi ha aquesta nit és el torn de parlar de Baqueira, i per parlar de Baqueira tenim amb nosaltres Alex Bares i Xavi Ubeira, director general i director comercial respectivament de Baqueira Beret. Bona nit, Alex, bona nit Xavi. Tenim avui aquí la cúpula més gran de Baqueira. A veure si em sabria dir amb dues paraules, que és la Baqueira. Com definiria Baqueira?

XAVI UBEIRA: Permetre’m que digui que Baqueira és Baqueira. Jo crec que no té una definició global, sinó que és una experiència, és venir aquí, és la Vall d’Aran, és el Pallars, és la neu, és tot allò que tenim aquí. Jo crec que al final, com diu l’eslògan d’aquest any, és Baqueira és Baqueira.

ALEX BARES: Sí, jo crec que Baqueira també és passió, els que treballem aquí, la veritat que ens apassiona, perquè és una empresa meravellosa i una gran empresa.

TB/JMP: Aquí no sou no sou quatre

AB: No, no som quatre, bé, però no som tants com pot semblar. I crec que els nostres clients també ens tenen passió, perquè “fruit és el resultat”. Ho veiem cada any, que anem creixent, anem millorant.

TB/JMP: De totes maneres, aneu creixent, aneu millorant, però hi ha gent que ve de tota la vida, hi ha una clientela fidel. Que tenen casa aquí i que van venir fa anys i ara ja són avis igual, que van començar a venir a esquiar, però que encara esquien amb tota la família i tot això s’ha conservat bé,

AB: Aquí Xavi fa una gran feina, fidelitzant la gent. Ell pot explicar les aventures que té cada any al mes de novembre, per anar a veure no sé quants clients.

XU: Jo crec que més que la feina que fem nosaltres, és la feina que es fa a la Vall d’Aran, quants clubs tenim, a mi em dóna satisfacció quan pujo dissabte pel telecabina i, encara que ens queixem una mica que hi ha molta gent, hi ha molts nens. Això és la base. Veiem ara nens que són els futurs esquiadors. Exactament recordo nens i joves que nosaltres entrenàvem quan érem entrenadors i que ara tenen fills i segueixen venint amb els seus fills i seguim amb els clubs. I jo crec que això és una roda, una roda que demostra que l’esquí i sobretot venir a Baqueira i la Vall d’Aran, això permet fer una vida, un esport en família que pots esquiar des de l’avi al nét petit junts. I això és una mena d’història, molt xula, que ens permet continuar any rere any.

TB/JMP: Seguir portant gent cap aquí és part de la vostra filosofia, l’esquí familiar, és Baqueira una estació familiar? Bé perquè també tenim els nens, tenim la part esportiva, tenim una mica de tot, però el més important igual seria això, les famílies.

AB: Jo crec que tenim una forquilla molt ampla de tipologia de clients i evidentment les famílies  a més és el més important. I també intentem destinar inversió a aquest aspecte. És a dir, fer les zones més còmodes, per exemple, tota la inversió que s’ha fet a Beret darrerament, per als debutants, la zona de Beret probablement és la zona per excel·lència de famílies. Tot és més còmode pot esquiar tota la família junta, des del més novell, més petit fins al més gran. Però evidentment també tenim en compte altres tipus de clients, ja que el Freeride darrerament està prenent molta força. Gent que li agrada doncs esquiar amb bon bon desnivell de pistes, exigents, tot això, evidentment tot, tot, tot suma.

XU: Pensa que les famílies al final és el nostre client fidel. Arribar el mes de setembre i veure que tota la família s’ha comprat el forfet de temporada, que saps que vénen cada cap de setmana, al final és el nostre client que ve cada any i que és el nostre client més fidel. A partir d’aquí treballem a altres mercats perquè hem de portar més gent. Però és el de debò que el “hard cor” dels nostres clients, són aquestes famílies, aquesta gent que té el forfet de temporada, aquesta gent que ve cada cap de setmana, cada Nadal i que són els nostres clients més fidels.

TB/JMP: És clar el que dèiem abans, si cuides les famílies el que ara és un nen, quan sigui pare també estarà aquí amb els seus nens. És una manera de crear la continuïtat, m’imagino

XU: També ens fan una mica d’ambaixadors, jo crec, perquè tota aquesta gent que ve aquí assíduament probablement, amb el boca a boca, també aconsegueix que se sumi molta més gent, més esporàdica, perquè sí que ells vénen fa tants anys és que s’ho passen bé, que els agrada. I aleshores és aquesta passió que es contagia quan parles amb una altra gent.

TB/JMP: Els que vénen que no coneixen Baqueira, com ara el Freeride World Tour què opinen de Baqueira? Evidentment, no opinaran malament, però tenim la percepció que realment al·lucinen que a l’Estat espanyol hi pugui haver una estació d’aquestes característiques?

XU: Jo crec que l’altre dia, dimecres, quan se n’anaven tots, que dimarts i dimecres se n’anaven tots, en passar per l’hotel Montarto, que ja estan preparats per marxar perquè anaven cap a Ordino, i tot just tornaven d’esquiar, van tenir un dia d’esquí impressionant, tots estaven al·lucinats, no només estaven al·lucinats. Van gaudir de poder esquiar aquests dies i conèixer l’estació els dies abans i ja van estar de meravella. Van estar esquiant amb Aymar Navarro i Abel Moga per les diferents zones de l’estació i van poder conèixer totes les pales, coneixen tot, des de la Peulla fins a Blanhiblar.

TB/JMP: I arrossega gent aquest tipus de proves, a nivell internacional arrossega gent, es nota un augment de la presència d’esquiadors i surfistes internacionals amb aquest tipus de proves?

XU: Al final el que sí que fa és tenir molta presència a RRSS i TV i de Premsa i això et dóna posicionar-te a nivell internacional. És clar que a nosaltres, diguem que a nivell mercat espanyol o sud d’Europa, ens coneixen força, però a nivell internacional ens costa arribar a mercats americans o escandinaus o japonesos. Això permet que la gent que hi és, vegi que les muntanyes del Pirineu, la Vall d’Aran, de Catalunya, ja que no és el que tenen allà però hi ha muntanyes i hi ha esquí. I això et dóna a conèixer a molts mercats i quan hi arribem ja no som uns desconeguts. Ara hem estat amb l’Alex en un viatge als Estats Units hi havia gent que coneixia la Vall d’Aran parlant específicament de Baqueira, del Freeride World Tour i això és una manera de fer promoció molt important per a nosaltres.

TB/JMP: És clar i avui dia, amb totes les xarxes socials, amb tot el que mouen, tot això a qualsevol lloc et coneixen. Recorda quan tu i jo competíem, parlaves amb els americans i per a ells Espanya només té panderetes, i els deies: no, que esquiem i mirava amb una cara… Recordo el tracte que ens donaven els mitjans de comunicació. Quan estaves a punt de sortir als Jocs, i tota la Vall mirant la TV, just en aquest moment TVE van canviar i van posar l’handbol. No ens ho podíem creure.

XU: Això ha canviat molt. També la repercussió dels esports d’hivern és cada cop més important. Jo crec que Eurosport, que gairebé tothom coneix, transmeten gairebé tot en directe, de vegades tallen els darrers corredors, però funciona molt bé. I després, nosaltres amb aquesta acció del Freeride World Tour, hem tingut una cobertura brutal, sobretot en línia, però també per TV, l’han retransmès a Teledeporte, per televisions especials, sé què va emetre també en directe per canals suecs, com han fet el streaming en directe a la televisió diguem-ne local d’allà, com si l’haguessin emès aquí. crec que això al final té una repercussió que la gent et coneix i permet situar-te al mercat d’una manera molt millor. Això sempre és col·locar al mapa Baqueira en millor posició.

TB/JMP: I això no us anima a dir “hem de fer més competicions, hem de fer més coses així” o és massa follón.

AB: Home sí, Baqueira sempre ha apostat per fer competició d’àmbit internacional. Si recordeu l’any 2016 i 2019, vam fer una prova de la Copa del Món de Snow Border Cross, ara Freeride, és clar que apostem per aquest tipus de proves, fer més, però bé, és un esforç també econòmic i per tot el col·lectiu nostre, perquè al final tu estàs dimensionat pel dia a dia i quan vénen aquests grans esdeveniments. Aleshores, tot això ho hem de posar sobre la taula, però és clar que ens agrada fer coses que tinguin molt impacte. Coses que ens posicionin i ens donin a conèixer i la gent ens visiti clar,

TB/JMP: Sabeu que sabeu que em va sorprendre molt amb el Freeride World Tour? Va sorprendre molt que ho vaig estar seguint tot i hi havia el doble d’audiència a Youtube amb els surfistes que amb els esquiadors, em va sorprendre molt. No sé si té dades d’audiències, però em va sorprendre molt aquesta dada. Arribar fins gairebé els 5000 televidents que hi havia quan sortien els surfers i després amb els esquiadors, en va caure 1300, després en va recuperar 3000. El públic de snowborders és potser més important del que creiem. Qui té resultats de Copa del Món i JJOO? Queralt Castellet, snowborder!, potser som un país de snowboarders.

XU: Aquí és molt diferent, però és veritat que tenim això, però de moment l’esquí alpí encara segueix funcionant. Nosaltres veient el públic de la nostra estació, jo diria que el 95 o el 98% de la gent és esquiador alpí i és veritat que la comunitat de surf de neu és molt important. Tenim un snowpark molt xulo, tenim un border cros fix, però l’esforç de fer-ho ho fem, però és que encara alpí continua sent molt important. També a nivell de números de les olimpíades, per exemple, quan parlem de Barcelona, ​​ja que miraven els números que tenien el Freestyle i l’Snow i són números molt més alts, però el cert és que si analitzes una mica les dades i la forma, aquestes dades són visualitzacions de tota la zona d’Àsia o els Estats Units. A Europa encara és molt més important l´esquí alpí que la resta, fins i tot també l´esquí nòrdic. Tot allò que són els països Escandinaus, té una tradició molt important de l’esquí nòrdic, des de fa molts anys.

TB/JMP.:- Bé sí, ha començat la temporada i cal fer la pregunta del milió, com nassos el munta una estació d’esquí quan ha de començar la temporada i com aquesta, per exemple, no ha nevat o neva poc? No hi ha canons perquè fa calor i en canvi hem tingut un Nadal que s’ha esquiat i s’ha esquiat molt bé i hem tingut gent i la gent se n’ha anat contenta i la Puríssima. Com es fa això? Teniu vareta màgica o què?

AB.:- Per la Puríssima teníem 150 quilòmetres i recordeu que n’hi havia més, va nevar un metre al novembre i això és molt important i després el fred. I com ho fem? Això que ho expliqui qui entén molt d’això. Aquí la paraula clau és inversió.Baqueira porta els darrers 7 8 anys invertint molt a tenir una instal·lació de producció de neu tan bé com sigui possible, dins de les nostres possibilitats, hem treballat molt amb tenir aigua emmagatzemada. Això fa que ens doni molta potència, podem disposar de l’aigua simultàniament per fer molta neu alhora. I evidentment, no només aigua, també és aire, compressors. I després tots els canons que tenim, durant aquests darrers 8 anys els hem renovat tots per sistemes de nova generació i consumeixen molt menys. Sí, vull dir que s’ha fet un esforç molt gran i gràcies a això, per exemple, amb 3 o 2 graus sota zero són capaços de fer força neu. Ara amb menys 3 graus ja comences a fer el volum de fa 10 anys enrere. Havíem d’estar almenys a 6 sota zero per començar bé. Vam tenir una finestra de fred a finals de novembre o principis de desembre, de tres o quatre dies i ens vam posar en marxa al màxim i aquesta neu produïda es va sumar a la neu que ha dit el Xavi ens havia caigut uns 30 o 40 cm un dia i l’altre 40 o 45. I amb això doncs ho vam salvar.Alguna cosa hem de tenir clar, que la neu que cau és molt bona perquè no costa diners, però no és la mateixa neu que fem. La neu produïda permet fer una base molt millor, podem jugar amb la densitat, sobretot en començar la temporada. Fem una base molt bona perquè la neu sigui més densa i que aguanti més i això ens permet que després, quan cau un floc de neu es quedi. Tota aquesta neu que queia del cel, ja hi havia una base feta amb producció de neu que feia que aquesta es quedés i després amb la feina que fan les màquines, ens permet seguir treballant. Nosaltres tenim uns objectius de producció de neu que com més aviat arribem millor, perquè al final hi serà. És una neu molt més robusta i ens interessa produir-la si o si, perquè a més, cada vegada com hem vist aquests darrers anys per desgràcia, vénen finestres de calor molt importants, de vegades cau sorra, que s’ha vist aquests anys. Això, quins enemics tenim.

TB/JMP.:- És un debat, això a Baqueira, el tema del de la sorra, del Sàhara, de les temperatures del canvi climàtic. És un tema que teniu sobre la taula?

XU: El que és clar que invertim per tenir la millor producció de neu possible i ja està. I tenim doncs bones armes i la meteorologia al final farà el que voldrà. Vull dir, per molt que et posis l’única cosa que pots fer és tenir la previsió, al final el que fem és utilitzar la tecnologia, el que abans calia 10 o 12 dies, amb una temperatura més freda, ara amb una setmana o 5 dies, amb una temperatura una mica més marginal, és capaç de produir la mateixa neu que feies aquests dies. Sí que és veritat que et trobes unes finestres de fred més curtes, però el que fem és aprofitar molt més aquests dies i després de seguida, qualsevol dia que fa temperatura ho aprofitem. Aquí hi afegim el cost de l’electricitat, que això és molt important que també el tenim a sobre de la taula, perquè per nosaltres representa un cost molt important. És veritat que quan estem a l’octubre o al novembre aquest cos no importa, perquè l’important és produir. Som capaços d’aprofitar aquestes finestres de fred de manera molt més eficient i produir molta més neu de la que fèiem abans en un període de temps més curt, això és important. I també aquí hi ha una inversió molt, molt important que també fem contínuament cada any, a les pistes. El que fem a l’estiu és intentar deixar les més netes possible, perquè després les màquines no trobin pedres i llencem terra vegetal. Així queda un llit que poc gruix de neu ja funciona. Es planta herba, hi ha un tractor tot l’estiu fent voltes per tota la muntanya, sembrant. Això ens interessa molt perquè aleshores amb poc gruix de neu, tu ja pots trepitjar que si la base no hi ha pedres, amb quatre dits ja esquies, per dir-ho d’alguna manera, això també ens ajuda a facilitar la feina de màquines ia treure’n molt més profit.

TB/JMP: Les màquines ja no són el que eren i aquesta neu que vam produir, si la vam deixar caure igual es queda massa dura. Això també s’ha de treballar,

XU: Hauríem de trucar a Jordi Cardona que ho explicarà molt millor que nosaltres. Hi ha tot un procés de treball perquè tu fas la neu, quan es fa la neu i veiem aquells munts de neu, també té una estratègia. Aquesta neu s’ha d’asseure, ha de baixar aquest que seure bé abans d’assecar-se, cal assecar-se una mica. Per això es deixen a la muntanya, de manera que abans de ficar la màquina i moure-la i repartir-la per tot arreu, aquesta ha de seure bé i ha de quedar ben posada, o sigui, hi ha una feina ben feta de com funciona tot que jo crec que és important que gent tan professional com Jordi, Rafa, Alberto, que són la gent que porten tot el tema de neu o el Jonathan, trepitjaneu que ja vénen amb un radar que diuen al moment la quantitat de neu que tens davant de manera que no tinguin un munt aquí i al costat no haver res. Són capaços de treballar amb el GPS i la mouen exactament perquè saben la que tenen a cada lloc, perquè sàpiga on ficar la pala si tens neu o no tens neu. Ara t’ho diu GPS i t’ho diu el radar, et diu exactament el que tens davant teu i podràs palejar-ho perfectament.

AB: Com diu Xavi, hem invertit molt també en tecnologia. Vull dir que ens ajudem de totes aquestes eines que hi ha, que no són barates, són inversions. Tot això és el que ens ajuda, ja que al final la treure el màxim profit de la poca neu que cau. I bé i produir neu perquè podem per assegurar-nos al màxim la temporada,

TB/JMP: Molt bé, jo tinc una pregunta, en tinc moltes, com sempre. He llegit no sé on què en una Estació, no sé si són d’Àustria, que les cobertes, per exemple dels telesquís i telecadires, han ficat plaques solars i és a dir, produeixen més corrent elèctric fins i tot del que necessiten. Vosaltres teniu algun projecte pensat o esteu mirant aquesta possibilitat d’auto produir-vos el corrent?

AB.: Si nosaltres, evidentment, això s’ha estudiat molt. Estem obligats a fer auditories energètiques per la mida de l’empresa i per desgràcia, l’energia solar, la potència que ens dóna és molt lluny de la que necessitem nosaltres. Perquè tota aquesta capacitat de producció de neu o tots aquests remuntadors que pots moure, imagina la potència? consumeix més Baqueira que tota la Vall d’Aran ajunta el que vol dir que necessitem molta potència instantània i l’única energia que podríem disposar que la veritat és la hidràulica. Però bé, està tot ja concessionat a Endesa, amb energia eòlica a les muntanyes no funciona bé, has d’anar al pla perquè necessiten vent constant i que no sigui molt fort i molt, molt baix, no aquí a dalt pots tenim pics molt alts i després no fa, però tampoc és un país de vent. La Vall d’Aran, amb l’energia eòlica, no pot ser i per poder abastir-nos amb energia solar. Farien falta diverses hectàrees i tant que a les pistes com sempre estan nevades, ja que no pot ser. A més a mi em donaria una feina enorme cada cop que neva netejar totes les plaques. El que sí que existeix és un telesquí, el que passa que només n’han fet un i no han vingut més que aquesta a Suïssa muntat, que tota la línia està coberta de plaques solars que s’aguanten per dos cables i cada metre hi ha una placa i aconseguien que es mogués el telesquí, fins i tot hi havia excedent d’energia, però amb unes teles en una caseta, no mous.

TB/JMP: Aquest any s’assembla l’any passat quant a meteorologia Xavi, teniu alguns informes que diguin que estem força en paral·lel a l’any passat o no?

XU: Doncs no, no l’any passat va nevar prou més. Pensa que l’any passat per Nadal hi havia gairebé 3 metres de neu, va nevar molt al novembre, després va fer mal temps al pont de la Puríssima, després de la Puríssima també van caure gairebé dos metres en una setmana. Va ser un any excepcional per a nosaltres, ia part no només això, com vam comentar abans nosaltres amb aquesta neu que ens va caure, vam ser capaços també de produir molta neu perquè vam tenir unes finestres de fred molt importants. Però bé, després va fer sol 3 mesos seguits, però això no va ser dolent. Però és que  el 28 de desembre van caure 30 cm., 40 cm el 15 de febrer i de gener van caure 20 centímetres més, i això va fer el que diem una temporada perfecta. Vull dir que la nevada és molt bona. Al principi, amb una base impressionant de la producció que vam fer, bon temps per Nadal, bon temps al gener, bon temps al febrer, que això és bàsic i amb unes bases de neu amb el 100% de l’Estació, es va ajuntar tot i va ser, com dèiem, la temporada perfecta.

TB/JMP: Perquè, és veritat o és percepció meva, vosaltres teniu les dades, que si fa bon temps, encara que no hi hagi tanta neu, encara que la neu no estigui en bones condicions, la gent puja.

XU: La demostració, aquest any, amb la neu que havia vingut molta gent, però la gent deia que estava molt dura, bé doncs sort que estava dura. Per això la neu aguantava, però és veritat que si hi ha sol encara els esquiadors vénen encara que no hi hagi molta neu. Aquest any tenim entre 80 i 90 quilòmetres esquiables, l’any passat en teníem 160 i n’hem tingut una mica menys d’esquiadors que l’any passat. O sigui que perquè vegis que és molt més important tenir sol sempre que tinguis un mínim de l’oferta disponible. Vull dir que has de tenir aquests 80, 90, 100 quilòmetres de pistes disponibles perquè el client el pugui utilitzar. Però a partir d’aquí la gent, si fa sol puja i gaudeix de les terrasses, de les cafeteries que tenim ara mateix en funcionament, és que al final és un espectacle pujar a les muntanyes i gaudir-ne, el nostre client més important al final és el client nacional, de Catalunya, o d’Espanya i jo crec que són més sensibles a la metrologia que per exemple els francesos o els internacionals Espanya, ja que el que tenim és això, ens agrada fer les coses amb sol.

TB/JMP: Però la vostra principal font d’esquiadors és Espanya, Catalunya, Madrid, País Basc.

XU: Madrid, Madrid, és el més important en nombre d’esquiadors, després Barcelona i després País Basc, bé ara està entre ell entre els francesos i el País Basc. França està tenint una pujada molt important. Aquestes setmanes que tradicionalment eren setmanes de poca gent, de pocs francesos perquè no començaven les vacances fins a la setmana que ve al febrer, ja que aquest mes de gener hi ha hagut molt esquiador francès i hem tingut també una pujada important, entre cometes, però sí destacable d’esquiadors estrangers. El mercat britànic està funcionant molt bé i cada cop estem fent esforços importants a nivell de publicacions. Aquesta setmana també va sortir al Times. És a dir que estem fent esforços importants en nous mercats, fem accions específiques de promoció de màrqueting a Anglaterra, hem fet un acord també amb el British Ski Club, que tenen més de 200.000 socis. Ara ens han convertit en una estació referència seva, per tant, els socis estan en aquest Club, saben que a Baqueira tenen un representant aquí, i això doncs també influeix sobre el mercat cada cop més i fa que hi pugi més gent. Hi ha gent de tot arreu, bé ara els russos han deixat de venir, naturalment, els anglesos i els francesos copen el 90% del mercat estranger, sobretot els francesos. Vam fer l’esforç amb un operador turístic suec que portava els vols a Alguaire, bé, aquest any ens van dir que atesa la situació de Rússia, de l’augment de cost energètic que hi tenen i de la manca de seguretat que tenien, van cancel·lar els vols cap aquí. Però bé, tornarem ia poc a poc anem intentant que aquest client internacional, sobretot per l’entrada de Tolosa, puga arribar i pugui arribar amb facilitat.

TB/JMP: No vull ficar-vos en un compromís, però fer coses aquí, al nostre país, costa molt. L’administració mai no ha estat àgil. Però ha millorat tot això? S’han agilitzat les coses? Els projectes que presenteu, autoritzacions, etc. Tot això s’hagi agilitzat o continua sent lent?

AB: No, no la veritat és que d’àgil res de res. Nosaltres com, no estem en un entorn urbà, és un entorn rural, ja que per tenir una llicència d’obres és una tramitació molt llarga, l’entres a l’ajuntament i des de l’Ajuntament el dirigeix ​​als departaments de la Generalitat han d’avaluar el projecte tant ambiental com paisatgístic. I llavors també tens l’ACA, que és l’Agència Catalana de l’Aigua, ja que també si ets a prop d’un riu, a menys de 100 metres, també has de fer un projecte d’especial, bé, sí, hi ha molts estaments que han de donar l’OK, després hi ha una ponència ambiental i després una urbanística. I quan tot això passa, qualsevol projecte s’ha de fer amb antelació, mínim d’un any i mig.

XU: Jo el que sí que vull destacar, ja que estem una mica amb la ressaca de Freeride World Tour, és una mica l’acord que ja va començar, quan vam fer la primera Copa del Món de Snowboard a l’any 16. Aquestes proves tenen un cost molt important i Baqueira és capaç de finançar-les, però necessita l’ajuda dels estaments públics. I en aquest sentit arribem a un acord molt important i crec que la meitat d’aquest cost està subvencionat pel que sé. L’Ajuntament del Naut Aran, el Consell General d’Aran, la Diputació de Lleida i la Generalitat mitjançant EsportCat. I això ens permet fer aquestes proves. Pensa que les proves aquestes que fem tenen un cost molt alt, i és un acord que pot envejar altres estacions però si compares Andorra no pots competir perquè això ho fa directament l’Estat. Nosaltres a nivell estatal tenim un sistema que funciona molt bé i jo crec que aquí encara que sempre estem lluitant per aconseguir els diners, cal reconèixer que és un aqüerdo molt important que permet fer aquestes proves i això és important. Sabeu que tenim que tenim una oficina amb el Consell General d’Aran a Madrid, també tenim a Tolosa i això ens permet continuar col·laborant, i no només vendre Baqueira sinó vendre destí, i això és molt important per a nosaltres, perquè al final competir amb la resta del món per muntanya és complicat, no podem competir amb els Alps. Ells tenen 2000 metres desnivell. Nosaltres tenim 1000 justets i és complicat, però no obstant podem competir com a destí. Tenim una destinació molt potent, ja sigui la Vall d’Aran, ja sigui el Pallars, també té una destinació molt potent i en aquest sentit si que podem competir i aquí és on hem d’ajuntar forces per vendre aquest producte a nivell internacional. Les imatges que hem tingut del Freeride World Tour aquest any, ens situa a nivell mundial. Com deies tu aquests que relacionaven Espanya només amb bous i paella, estan flipant veient això, però és important per a ells també, perquè això no és només Baqueira, és la Vall d’Aran, és Catalunya, és Lleida… aleshores és clar, tots aquests estaments oficials han d’apostar perquè els convé.

TB/JMP: Tinc la percepció personal que en altres llocs les coses funcionin d’una altra manera. Quan veus que empreses privades fan tot lesforç que poden. Però almenys el suport estigui en aquestes grans competicions, ja que ajuda que es puguin dur a terme.

XU: És veritat que quan veus que els impostos que paguem tots van destinats a subvencionar la inversió en remuntadors que al final es converteixen en la teva competència, doncs també costa una mica entendre perquè a més de l’esforç que fas, ells paguen remuntadors en altres parts del territori. És veritat que el més important és que tot l’esquí espanyol, que tot allò que tota l’estructura funcioni més, perquè diguem empreses com nosaltres, que som una empresa privada, però això costa una mica d’entendre.

TB/JMP: Totes aquestes ajudes és perfecte, perquè no és només Baqueira, és la Val d’Aran, és Lleida, és les valls d’Aneu, tot això ens han d’ajudar una mica, perquè al final també guanyen i no una mica.

XU: Sempre he dit el mateix. Jo crec que tenim una Estació molt potent a nivell de dades tècniques, transport, quilòmetres, tot allò que vulguis, però no seríem res sense tenir una Val d’Aran i un Pallars que acompanya. En aquest sentit la nostra obligació i la força que hem de fer, és pressionar aquestes muntanyes de la Val d’Aran i del Pallars, del Pirineu de Lleida i de Catalunya a nivell mundial, perquè competir entre nosaltres, al final no té sentit. Ha de ser: escolta’m, veniu aquí als Pirineus de Catalunya que s’esquia, i molt bé. Ja no només amb bon sol, més sols que en altres llocs, però sobretot hi ha una cultura, una gastronomia, i altres coses que són molt bona comunicació. Mireu els francesos que vénen aquí a la Val d’Arán, nosaltres ara, al restaurant 5J a les 12, al primer torn, el 90% són francesos, perquè mengen aquí i estan encantats el tipus de producte que tenen, i és client fix i al cap ia la fi fidel client nostre.En aquest sentit, sí que podem competir, no podem competir a nivell de muntanya, però si a nivell de destinació i del bo, Quan dic muntanyes repeteixo que els Pirineus són els Pirineus i els Alps són els Alps, cosa que dèiem abans, tenen 1000 metres o més d’alçada. Tot i això, no s’esperen el que troben aquí quan arriben.

TB/JMP: Cap on anem per fer més gran Baqueira: Pallars, Valls d’Aneu?

AB: Bé, Baqueira això de créixer, no és fàcil prendre aquesta decisió perquè al final s’ha de veure la línia que portem, sí que és creixent ara, però invertir per créixer més el domini, doncs no és fàcil prendre aquesta decisió perquè darrere doncs hi ha molts, molts costos.

TB/JMP: De totes maneres estem parlant de 170 quilòmetres de pistes,

XU: 175 de pistes trepitjades i marcades i 5 quilòmetres d’itineraris. I tenim 36 remuntadors, amb 62.000 persones hora de transport. Són números que es diuen ràpid, eh? A nivell europeu, sobretot ens categoritzen com una de les Estacions grans, per la quantitat de gent que podem transportar i després per les pistes que tenim i amb els deia amb els canvis de desnivell que tenim ara és una Estació de les grans.

AB: 62.000 persones hora són molts, però és un número que per l’estació la gent es mou bé, sí que ho tenim tot obert, fa bon dia, ràpidament es distribueix tothom i hi ha poques cues. La veritat és que a hores puntes, hi ha moments en moments puntuals que pots trobar alguna cua, però quan la gent se’n va cap a Beret, els moments que els nens dels clubs arriben i s’entrenaran, però fora d’això, però així i tot fas 10 minuts a tot estirar. Tu te’n recordes dels anys noranta, quan el Bosc i el Mirador estaves 1 hora.

TB/JMP: Escolta aprofitant que tenim a l’Alex aquí, m’agradaria preguntar-li això d’ampliar Baqueira -per què ho havíem preguntat moltes vegades a Aureli Bisbe- i ell sempre responia: el nombre d’esquiadors no es mou, és com a molt estable, està com a molt estancat. Aleshores pots ampliar per millorar, però no per guanyar més adeptes. Vosaltres teniu dades que està estancat el nombre d’esquiadors i surfistes o ha augmentat?

AB: Jo crec que hi ha hagut una mica de canvi de tendència en els últims 3 o 4 anys, no des del 2018, fins i tot 17 acordar-vos que el 2008 va entrar en crisi també al país i des del 2008 al 2015 – 16 jo crec que hem estat amb una corba plana i des d’aleshores estem remuntant, des de llavors estem remuntant, és veritat també que l’any passat la gent no es podia moure gaire per Europa, agafar avions era complicadíssim, circumstàncies una mica especials, però bé, el temps va acompanyar moltíssim molt bé la neu al principi, sol, és clar que repetir això no serà fàcil, no, aleshores aquest any serà un any també molt important per veure com respon tothom, i si que les dades són bones. De moment són bones, estem per sota de l’any passat, però estem molt bé, però és que això de l’any passat va ser rècord històric. Estem molt bé però igualment pensar a créixer, crec que tenim altres prioritats abans. Deixar millor coses que potser no estan al nivell que ens agradaria, no per l’Estació sempre hi ha coses així com tenim alguna cafeteria que necessita alguna millora. Beret és un lloc molt gran, molt important i fa anys que no fem res i ho estem estudiant. Tot aquest any també hem invertit molt en producció de neu i cafeteries, que també és importantíssim. Des que vam fer el Bosc l’any 2017 vam fer després la cafeteria 2200 i el Moet, també ho vam ampliar, però és clar, encara tenim molts més punts de servei que també ens agradaria pujar-los de nivell. Tenim Blanhiblar, tenim Dossau, tenim Beret…

TB/JMP: Tot això ajuda que la gent vingui i se senti millor, això és una ajuda, que la gent se senti còmoda, que la gent que vulgui menjar o vulgui prendre alguna cosa estigui còmoda i tingui llocs a tot arreu

XU: Al final també estan fent esforços molt importants, tenim l’Esport Blanc que tots coneixen, jo tinc la meva filla que està a quart i estan fent dues setmanes d’esquí nòrdic, dues setmanes d’alpí i això és a tot Catalunya. Això és on jo crec que hem de fer una mica d’esforç, de fer que els nens comencin a esquiar de petits i que s’enganxin, que quan siguin grans, quan estiguin Universitat, tinguin el grup de gent que van esquiar i això al final és el que fa esquiadors, això s’ha de reconèixer.

TB/JMP: Això és més una tasca més de la Generalitat. L’altre dia ho dèiem aquí a la Ràdio. El departament d’ensenyament és el que hauria d’impulsar d’alguna manera el retorn de les setmanes blanques que teníem quan érem petits. Quan fèiem tota la setmana de curset i això ara no hi és.

XU: No ara han fet “Esport Blanc” i jo crec que és un esforç molt important, però únicament per a les escoles són a prop de les Estacions, podríem incloure col·legis de Barcelona, ​​de tot Catalunya? Jo crec que són esforços importants perquè és introduir a l’esport de neu els nens que no tenen tradició d’esquí. Fins i tot aquí a la Val d’Aran, no és acceptable que un noi de la Vall, ni faci esquí alpí ni faci esquí nòrdic, ni surf de neu, ni que mai no ho hagi provat. No pot ser, no ens podem permetre com a societat, això ho estan fent molt bé ia partir d’aquí els Clubs treballen molt bé per tenir massa de xavals. Tots fem un esforç. Nosaltres hem estat un viatge als Estats Units, allà sempre treballem, treballem amb la NSA (National Ski Association) i allà es treballa moltíssim, sobretot en el fet de promoure l’esquí, de portar l’esquí a gent debutant amb no tant poder adquisitiu, a fer l’esquí més assequible a tothom, perquè aquesta és la base que et portarà que anar aprenent i sobretot a nivell de societat que podem aconseguir això: que l´esquí no sigui un esport d´elit, com molta gent pensa i que sigui més assequible a tothom. Això no vol dir baixar els preus, sinó que significa fer arribar l’esquí al màxim nombre de persones possible. Als Estats Units els preus dels forfets són 3 vegades els nostres.

TB/JMP: Si jo ara fos un ciutadà del Pallars o de la Vall d’Aneu, estaria escoltant aquest programa esperant que em diguessin alguna cosa del Pallars. Alguna cosa hem de dir del Pallars, no?

AB: Bé, jo crec que el Pallars és importantíssim per a Baqueira i la prova d’això és que ja des de l’any 94 es va fer el primer remuntador. Va ser el primer telecadira de la Bonaigua que ara és a Cap del Port. El 2002 es va entrar un pla especial molt important a la Generalitat que es va aprovar, que permetia poder ampliar moltíssim l’Estació. Aleshores va venir el telecadira de la Peulla, el telecadira del Cap del Port, hi ha força més remuntadors que no s’han executat, perquè també al final, el que necessitava l’Estació era que també anés creixent, amb afluència hi havia un projecte que arribava fins a Sorpe, Vull dir que hi ha els remuntadors dibuixats i és un document en públic perquè va estar en exposició pública. Però és clar, no és fàcil invertir quan el creixement, doncs això ho tens estancat i sí que és veritat que per desgràcia a dia d’avui, doncs l’afluència pels Vals d’Àneu, doncs potser no és tan bo com tots voldríem, ells i nosaltres i tothom, i tenen un problema. Hi ha un problema important que és la carretera, l’accés, ja que depèn que evidentment no estigui tancada la Bonaigua. Quan estàs reservant les teves vacances, sí que penses que, “com com reservi el Nadal amb la meva família i d’aquells 5 dies 3 el port està tancat”, seria una mala jugada, i això és un problema real, de fet es pot arribar des de la Peulla, però és clar, no és una zona molt preparada per debutants i una família que vagi amb nens si només pots agafar. I llavors es va modificar el pla especial del 2002 al 2016 i hi ha dissenyada una zona de debutants i un nucli allà a la Peulla. Però tot això també està en stand by perquè ens costa a tothom fer aquest pas important, però existeix si sí, si existeix i està aprovat.

TB/JMP: Jo recordo fa molts anys el senyor Jorge Jordana de Pozas em va agafar un dia a Radio Aran i em diu: porta aquest mapa, hi havia un mapa penjat a la paret i li vaig portar mapa. I em va dir tu on veus que hi ha la neu? i jo pensava, doncs la neu –era aquell mapa de color verd que la neu estava pintada–. La neu era a la muntanyeta blanca. Vaig arribar a la conclusió de dir home, senyor Jordana, on és de color blanc? I em diu: vet aquí el futur. I es referia al futur, perquè el futur ja el teníem a la Vall d’Aran, però que el futur o l’expansió havia de ser Alós d’Isil. I em va cridar atenció, però bé, després t’oblides va passant el temps i com sempre hi ha problemes, ja que les coses costa molt, que és el que parlàvem abans. Per tant, si se’m permet dir alguna cosa als senyors ecologistes, de vegades quan una empresa amplia les coses, és evidentment per treure millors resultats, però també per dinamitzar zones que s’estan morint i, per tant, cal donar suport a una expansió cap al Pallars i cap a les Valls d’Àneu, i per tant a vegades hem de mirar tots els encaixos.

XU: Jo crec que has trobat la clau. Al final nosaltres som un motor econòmic i és difícil trobar un substitut de motor econòmic a una vall com la Vall d’Aran. No, ningú no la té aquesta alternativa, aleshores ja tenim una un existent que és boníssima i funciona molt bé i cal cuidar això i al final dóna vida a molta gent. No d’aquí, no només les feines de l’Estació, moltes famílies. Te’n vas a quina comarca veïna que no tingui estació d’esquí i no hi té res a veure.

TB/JMP: A Val d’Aran, tothom més directament o més indirectament estem vivint de Baqueira.

XU: Hem de fer un esforç d’apropar l’estació al Pallars, que el Pallars senti també l’Estació més com a seva i que nosaltres sentim el Pallars també més com a part nostra. Ara s’ha comentat, van fer esforç amb el pla especial, però no només això, no, han de coincidir que els que vagin al Pallars estiguin segurs que tinguin accés directe a l’Estació. Que sàpiguen que una setmana a Baqueira serà una setmana a Baqueira. I això és molt important en un futur, sobretot allò que permet acostar l’estació a Catalunya, com hem comentat, la N230, etc. Cada tenim algun contratemps, quan no és una pedra que cau al mig de la carretera és un camió avariat, quan no és un camió, és qualsevol altre incident i això ho estem patint tots. Al seu dia es va fer el túnel, però a partir d’aquí es queda tot una mica aturat i és clar per a nosaltres, el mercat català és un mercat molt potent. Quan sortim a vendre Baqueira a nivell internacional, quan parlo que Toulouse està a dues hores de vol, a molts llocs no saben que és Toulouse, no obstant tots saben on és Barcelona i és igual que sigui un japonès o un americà sap que podrà pujar a esquiar 5 dies a Baqueira. Però us he d’assegurar que aquest viatge no representava un problema. Nosaltres intentarem des de Baqueira que tot això millori, ja que any rere any sense tornar-nos bojos.

TB/JMP: Tot això és molt bonic, tu estàs des de Baqueira lluitant per això i els altres ciutadans estem amb els braços plegats esperant a veure què passa. Per tant, jo li donaria la volta, escoltar la gent del Pirineu i sumar-se a les empreses que aposten pel territori. Hem d’estar del seu costat, en aquest cas, per intentar aconseguir que la N230 estigui més arreglada, que el port de la Bonaigua, no s’hagi de tancar tantes vegades, etc. Que hi hagi més informació, que es pugui expandir l’Estació cap a altres llocs.

AB: Tornant a allò d’abans, a parlar del Pallars, el Pallars s’està movent molt. Hem fet reunions darrerament amb el president del Consell, amb els Alcaldes de l’Alt Âneu i estan lluitant perquè la comunicació entre Pallars i Barcelona sigui molt millor i això passa per fer com sempre, inversió al port de Comiols, variants a Tremp, a Pobla de Segur…. hi ha projectes i s’està lluitant i d’aquí poc s’inaugurarà la variant d’Artesa, vull dir que vull dir que I al final això pot posicionar el Pallars com una destinació molt competitiva respecte a Andorra o la Cerdanya, que de vegades els catalans hi tiren més perquè els és més còmode, i Esteri es pot acostar molt a Barcelona.

XU: Aquests anys que vam tenir la pandèmia vam patir una mica, la gent no podia viatjar, van tenir Andorra tancada i nosaltres hem trobat un client català, que ha dit, doncs Baqueira tampoc no està tan lluny, gent que entrava pel Pallars i han tornat i vam veure en aquells dos anys de pandèmia, quan la gent de Barcelona no podia anar a esquiar a Andorra no és tan lluny! I si això de “no estar tan lluny” es converteix en un “està a prop” ia més li agrada, és bona i arribo fàcil, ja que jo crec que serà un mercat molt bo i que per descomptat és el nostre mercat. Que sigui una carretera còmoda i segura. Ja sabeu que la nostra direcció també és a Barcelona, ​​i sempre anem pel Pallars, jo ja ni m’ho plantejo baixa per N230, de fet prefereixo anar a Barcelona que a Lleida, pel fet que anar a Lleida la carretera ja em fa mandra ia Barcelona, ​​ja que no em dóna de manera que vaig molt més còmode. I la carretera es fa molt més assequible i si encima són capaços, de treure la variant de la Pobla o la de Tremp, no passar pel centre de la població i millorar una mica el traçat, et ficaràs en dues hores i mitja o tres a Barcelona molt més còmode, sense camions. Això és molt important per a tots.

TB/JMP: Bé, escolta que el temps se’ns ha acabat però com estem bé, permet-me una altra vegada insistir sobre això: però ampliarem algun dia pel Pallars?

AB: Bé, està dibuixat i vull dir que jo crec que si les ganes hi són, a banda i banda, llavors jo crec que no trigarem gaire a fer coses allà perquè estem veient que tindrà sentit si anem creixent així.

Volia afegir una cosa, jo crec que al final també el que cal agrair, sobretot també a Baqueira, és l’estratègia que té el Consell d’Administració, que és que tot el que es guanya, es reinverteix a la Vall d’Aran i al Pallars, és a dir millorar aquesta Estació és una estació privada i els propietaris el que volen és que cada vegada sigui millor i és la clau de tot millor. Cada any hi ha una inversió molt bèstia, encara que no sigui un remuntador. Si no bo, pensa que la mitjana dinversió de lequip dels últims 10 anys supera els 6, 7, 8 milions deuros, que es diu el ràpid. Aquest any seran 17 o 17,5

TB/JMP: Però això realment és agrair. És una estació que està en evolució contínua i que cada cop continuarà estant millor.

XU:  A mi m’agradaria també donar vida, sobretot a la gent de les Valls, de la Val d’Aran i la Vall d’Àneu, perquè tothom aposta, tothom està a sobre, hem vist aquest any que les condicions són difícils, tothom ha apostat per obrir, per estar davant. Els hotels han funcionat sempre, han tingut preparat, segueixen invertint, sobretot veiem a la Vall d’Aran que ja fa molts anys que estan amb aquesta elecció i veiem com a tots milloren, com tothom fa accions, no únicament perquè prepara, sinó per donar un millor servei a aquest client que ve cada any, cada vegada que arriba ens hem de millorar. Això és d’agrair també, perquè són esforços a nivell privat, a nivell de gent que té el seu negoci, és clar gràcies que aquesta Baqueira, però, sense aquesta gent que fa aquest esforç, aquest hotel, aquest restaurant, aquesta gent dels apartaments que millora els apartaments, fan que la destinació, el producte sigui millor en global. I això ho veiem cada any. I ho veiem al Val d’Aran, al Pallars estan començant a fer el mateix esforç, encara que costa una mica més, però sí agrair a aquesta gent que fa aquests esforços, perquè aquest any quan vam començar què tot semblava molt bé, després per Nadal tots estàvem espantats i una mica hem vist com tots els hotels, restaurants, han pogut treballar i han apostat i han apostat.

TB/JMP: Escolta’m una cosa, Xavi: gràcies a Baqueira malgrat la pandèmia, les coses van funcionar. Jo des de la Ràdio, us dono les gràcies perquè gràcies a vosaltres vam poder passar l’hivern amb certa “normalitat”, perquè aquell any nosaltres vam subsistir gràcies a les seves decisions que estigués oberta.

XU: L’estratègia del Consell d’Administració tenia claríssim que si es podia obrir, s’hauria d’obrir. S’havia d’obrir per això, perquè tothom pogués fer almenys una activitat. Perquè vam parlar amb els companys de Formigal que van estar tancats i ho van passar molt malament. Aquí, doncs vulguis o no, qui va poder obrir, doncs alguna cosa va gratar, perquè fins Nadal encara va poder pujar gent. Després poca, però encara que sigui poca, no està del tot tancat, no és zero patatero. I asseguraves continuïtat laboral a tota la gent que vam poder, ja que el resultat econòmic va ser desastrós. Vam perdre uns 11 milions comptables. Però bé, la veritat és que al final jo crec que, parlant des del meu punt de vista comercial va ser una de les millors inversions de màrqueting que poden tenir. Baqueira va donar molta força a nivell de posicionament i això és molt important, sobretot l’any següent. Ho hem vist amb el resultat de l’any passat i és una mica el resultat de dir: aquest esforç que van fer fa dos anys amb la pandèmia l’any passat, la gent ho agraeix, se segueix endavant i la gent segueix venint, perquè aquest esforç era present a molts, molts clients que han continuat amb nosaltres.

AB: Sí, ja hem dit que ens hem quedat curts ja quan tinguem més clar les inversions de l’any que ve, com sempre farem una xerrada perquè la gent li agrada saber, això és interessant. Al Març o Abril ja tindrem algunes idees, cosa que ja tindrem més clara.

TB/JMP: I números i un dia hem de quedar i ha de portar números com aquests de 62.000 esquiadors per hora que has dit. Tot això és que la gent ve i esquia i no ho pensa, i això se lo expliques i es paren a pensar que això és molta gent treballant, quan nosaltres venim a esquiar, darrere hi ha tota una feina que és una passada i la gent no ho pensa moltes vegades. Això és interessant, que la gent hi pugui accedir, que la gent les conegui.

XU: D’aquests números hi ha un nombre important que és el moment de potència, que és la quantitat de gent que l’estació pot assumir de manera confortable, de forma còmoda. Són 19.000 persones. Això vol dir que a l’Estació poden estar esquiant alhora 19.000 persones. A partir d?aquí ja pot començar a ser una mica problemàtic. Hem tingut fins a 21.000, el màxim però amb aquests números ja tenim problemes pels accessos per tornar a Vielha…. Però bé, això crec que és un problema també de qualsevol Estació. Tu no pots dimensionar una carretera per 3 dies a la temporada, o per 5. No pots tenir una carretera de 4 carrils 3 dies. Això no. També és veritat que cal cercar solucions, però crec que és un problema de muntanya i jo no sóc partidari, ara muntem aquí una autovia de Baqueira a Viella per quatre dies que passa això. No podem tampoc destrossar una vall simplement per una carretera aquests quatre dies.

TB/JMP: Arribem al final. Torneu quan vulgueu.

La entrada Baqueira reinverteix tots els beneficis de la temporada a l’Estació se publicó primero en La Mountain.

Si les condicions meteorològiques no ho impedeixen, en uns 15 dies aproximadament comença una nova temporada d’esquí i algunes estacions, tant al Pirineu com als Alps, obriran les portes. I la realitat és que tots els esquiadors tenim moltes ganes que això passi i patim per si la neu no acompanya aquests propers dies i les estacions no poden obrir.

Grans estacions -Grandvalira, Baqueira, Sierra Nevada, Tignes, Les 2 Alpes, etc,- porten molt de temps anunciant la seva obertura per a finals de novembre i si això passa, serà una gran notícia. Però (sempre hi ha un “però” a la vida) hi ha alguna cosa que des del meu punt de vista se’m fa molt estranya i no acabo d’entendre. D’una banda quan parles amb persones aficionades a l’esquí, transmeten la sensació que si no hi ha neu a principis de desembre a la majoria de les estacions, comença una temporada “desastre”. D’altra banda és un fet contrastat que des de fa alguns anys, els esquiadors que iniciaven la temporada aprofitant el “pont de desembre”, han disminuït de forma, no diré que espectacular però sí de manera molt important. Hi ha moltíssims menys esquiadors ara durant el pont de desembre que en anys anteriors. És cert que anys enrere les estacions del Pirineu no s’atrevien a obrir, potser perquè no tenien la infraestructura de producció de neu suficient o per altres motius que desconec, i el públic esquiador del “pont” es dirigia directament als Alps, majoritàriament Tignes, Les 2 Alpes i Val Thorens per ser aquestes estacions amb glaceres que van permetre la temporada.

Avui protestem perquè en molts casos les estacions -del Pirineu i dels Alps- no obren tots els remuntadors durant la setmana de desembre tot i tenir neu més que suficient per fer-ho i ens costa d’entendre que posar en marxa una estació d’esquí no és una qüestió de prémer un botó i tot arrenca. És força més complex, sobretot per salvaguardar la seguretat dels esquiadors i el bon funcionament de les instal·lacions.

I tota aquesta explicació ve al cas perquè em sorprenen les ganes que aparentment cal esquiar i començar la temporada, i després que el nombre d’esquiadors que esquiaran durant aquesta setmana hagi disminuït dràsticament en comparació dels que anaven fa uns anys.

Ens queixem que la temporada d’esquí és curta, però resulta que nosaltres, els esquiadors, som els que l’escurcem més cada any.

Comencem a parlar de neu a l’octubre, estem bojos mirant el temps tot el mes de novembre, patint per si arriba la neu o no, omplim la boca d’esquí però si neva no omplim les estacions. Però això no és tot, el que és greu de veritat és que quan arriba final de febrer ja donem la temporada per acabada. Esquiar al març? Però què dius!

Tinc al cap encara estadístiques de venda de serveis (forfets i classes d’esquí) en una temporada normal anys enrere: 30% per Nadal, 30% per Setmana Santa i el 40% restant durant tota la resta de l’hivern. Us puc assegurar que aquesta estadística avui està completament obsoleta. Per Setmana Santa hi ha moltíssims esquiadors que fa dies que han guardat els esquís. Per què?

Què és el que volem? Esquiar amb molta neu pols trepitjada, fresca, amb bon sol, sense vent ia més que la temperatura no sigui massa baixa perquè en cas contrari tindrem fred. Amics, això no existeix, això és impossible.

L’esquí és un esport que es practica a l’aire lliure, a la muntanya, i que necessita unes condicions meteorològiques determinades per poder-lo practicar, i perquè hi hagi neu a la pista ha de caure del cel i hi ha d’haver núvols i fer mal temps… I la neu no sempre està en les millors condicions que ens agradaria; de vegades fa dies que no neva i està molt dura, o ventada, o pels canvis de temperatura, està dura a primera hora i més mullada a mesura que avança el dia… I què?

Volem ser bons esquiadors, la majoria de nosaltres ha pres classes d’esquí per poder gaudir del seu esport preferit amb seguretat, anem ben equipats i protegits de les inclemències del temps, disposem de bon material… però ens fa mandra esquiar si la neu i el temps no està en les millors condicions.

És a dir volem començar tan aviat com sigui possible la temporada però no l’allarguem res, cosa que repercuteix en una massificació de les estacions durant dos mesos -gener i febrer- (bé al gener no que segons diuen fa molt fred i el dia és molt curt), quan està demostrat que al març i fins i tot a l’abril s’esquia meravellosament. I això a la pràctica redueix els dies d’esquí que gaudim cada any. I si cada any esquiem una mica menys, al final se’ns passen les ganes i ho deixem.

Personalment vull tenir una temporada de cinc mesos –de desembre a abril- i defenso també que cal esquiar a qualsevol tipus de neu i temps. Esquiar és un esport massa satisfactori per abandonar-lo per qualsevol ximpleria climatològica.

Esquiar ens omple de vida, així que quan nevi i comenci la temporada, aprofitem-la. Bona temporada a tots!

La entrada Una nova temporada d’esquí se publicó primero en La Mountain.

Aquest bell lloc és una zona molt atractiva per als amants de l’esquí, per la qual cosa la regió ha esdevingut un complet paradís turístic amb un paisatge envejable als Alps Italians.

Dolomites és considerada la regió d’esquí més gran de tot el món, amb més de 1.200 quilòmetres de pistes de neu i 450 instal·lacions de remuntadors.

És un fantàstic lloc del món que rep la visita de centenars de turistes, que gaudeixen dels esports relacionats amb la neu.

Vine a esquiar a Dolomites!

Dolomites: el millor lloc del món per esquiar

Encara no decideixes el teu destí per anar a esquiar? Volem presentar-te els avantatges de triar Dolomites. Es convertirà en el teu lloc preferit!

• Es apte per a tothom:

Al ser una de las áreas más grandes del mundo para practicar esquí, Dolomites te ofrece una inmensa variedad de terrenos y retos. Por lo tanto, no importa si eres principiante o un esquiador profesional.

• Una vista increíble:

Dolomites no només us ofereix un lloc d’esbarjo, sinó que té les millors vistes. En esquiar podràs gaudir del bell i clar cel blau, i acomiadar el sol cada dia, com tot un espectacle impressionant.

• Diferents opcions per a tots:

Pots adquirir passades que et garanteixen l’entrada i el gaudi de les diverses pistes, així com dels parcs que conformen aquest complex.

A més, no només es tracta d’esquiar, ja que també podràs gaudir de passejades a cavall i amb trineu, patinar al gel, raquetes de neu, entre d’altres.

A Dolomites us sentireu a gust amb la gran quantitat d’hotels, restaurants i botigues. A més, si vols tastar un deliciós menjar, tenen una àmplia varietat gastronòmica.

A punt per gaudir la teva estada a Dolomites?

La entrada Esquiar a les Dolomites se publicó primero en La Mountain.

Diumenge passat, en una fantàstica sobretaula familiar, va sorgir la pregunta: creieu que els Jocs 2030 seran positius per a Catalunya? Doncs la meva resposta clara i concisa va ser que no. No aportaran res realment positiu per a Catalunya (ni Aragó, ni en cap altre lloc.)

Per què? M’explico. Teòricament, uns JJOO, aporten riquesa i deixen bones inversions en infraestructures al territori que els organitzen. I per què en aquest cas no cal recolzar massivament aquest projecte? Doncs la resposta és molt senzilla: perquè Catalunya no s’ho mereix. I ara vaig una mica més al detall.

Hi ha hagut molts detractors dels JJOO 2030 que han donat les seves raons, totes mediambientals, de manca de neu, de canvis en la societat pirinenca, etc. Però no em repetiré en picar les mateixes raons una altra vegada (que les respecto, però no comparteixo al 100%). No són les mateixes raons que esgrimeixen els signants del Manifest Stop JJOO. Les meves raons són unes altres, complementàries a les seves.

Per començar, vull aclarir a tot el públic desconeixedor del món de la neu que uns Jocs Olímpics d’hivern no tenen res a veure amb uns Jocs Olímpics d’estiu. És el mateix esdeveniment organitzat i promogut pels mateixos, sí, però realment no hi tenen res a veure, ni en projecció internacional, ni en assistents, ni en inversions. En res.

S’ha repetit fins a l’infinit que els jocs Barcelona-Pirineus (o com s’acabi anomenant) seran bons perquè, igual que els de Barcelona 92 ​​van posar la ciutat al mapa, aquests posarien el Pirineu també al mapa. Això és absolutament fals. Ni Barcelona era inexistent abans del 92, ni Pirineus 2030 posarà les estacions que entrin al joc entre les “grans” d’Europa (no dic ja del món).

No entro com he dit al principi en les raons del “manifest”, perquè les meves són unes altres. Resulta que a tots se’ns omple la boca i se’ns posen els ulls com a plats pensant que uns JJOO ens portaran millores a les infraestructures, milloraran les carreteres, el tren o els accessos a les estacions d’esquí.

És possible que això sigui així, en part, però no ho hauria de ser. Les carreteres, els trens i altres infraestructures haurien de ser millorades perquè el territori, el país, ho necessita. I no pas per un esdeveniment per important que sigui. És el món al revés. Ha d’acollir un esdeveniment d’aquesta categoria un territori que tingui un mínim d’infraestructures per rebre’l.

Si tenim la base sòlida, es pot millorar, però que el tren de la línia de Puigcerdà (l’R3) trigui pràcticament el mateix ara que quan jo vaig començar a anar a La Molina (i us asseguro que fa molts anys), és una vergonya. No cal esperar cap JJOO per arreglar aquesta línia (ni moltes altres). Cal fer-ho perquè toca fer-ho. Aconsello llegir l’article escrit per Xavier Roig a VIAEMPRESA publicat el passat 31 de maig.

Per què dic no als JJOO d’hivern al Pirineu

Si ets dels que creuen que uns JJOO canviaran la qualitat del turisme als centres de muntanya, bé, m’alegra que visquis en aquest “happy flowers”. No canviarà res. Saps que l’ocupació mitjana de segones residències a la Cerdanya (i en general a tot el Pirineu) és de dotze dies a l’any? Aquest és el fantàstic aprofitament de les construccions de turisme del Pirineu?

La Cerdanya, la Vall d’Aran, el Pallars, o la comarca que vulguis del Pirineu, ens agradi o no, no són Barcelona. No per acollir uns JJOO s’enlairaran i canviaran la seva ocupació ni internacionalitzaran el turisme per això. No et facis il·lusions.

Lillehammer va acollir uns JJOO l’any 1994 i ningú no s’encorda, ni han posat la ciutat al mapa, ni ha tingut un increment exponencial de turistes. Munic, Roma, Torino, Seül, etc, no s’han posat al mapa per haver organitzat JJOO, ni d’estiu ni encara menys d’hivern. Barcelona no es va fer famosa pels JJOO, va créixer perquè es va donar unes circumstàncies posteriors als JJOO que han fet de la ciutat el que és ara (per a les coses bones i per a les dolentes).

Per exemple, Sant Anton, Ischgl, Salbaach, Dolomites i moltes altres estacions, no han acollit cap JJOO i són arxiconegudes mundialment. No t’enganyis. Els JJOO per si mateixos no posen al mapa cap ciutat. Suposo que estaràs d’acord que Torino ja era famosa abans dels Jocs i que després no ha incrementat el seu turisme. Ni la reputació, ni res. Val el mateix per a Seül, Vancouver…

El que fa incrementar el turisme, la reputació i la vida en general de la gent dels centres de turisme hivernal és la capacitat que una estació d’esquí sigui una destinació apreciada pels esquiadors de tot el món, des del Japó fins als EUA. I això no s’aconsegueix amb uns Jocs.

La Molina, Masella, fins i tot Baqueira (tot i que aquesta és l’única que té més o menys resolt el tema), no canviaran per haver estat seu d’algunes disciplines olímpiques. En qualsevol cas la part grossa del meló se l’emportaria Barcelona (la candidatura és Barcelona-Pirineus) i no sé si li fa gaire falta a Barcelona aquesta “empenta”. O potser no serà que qui vol tenir “l’empenta” són els polítics?

El problema és un altre. La qüestió és que no es poden fer polítiques que no van directament a promocionar els esports d’hivern i alhora omplir-se la boca demanant l’organització d’uns JJOO. La qüestió és que no es pot esperar que després dels Jocs, les estacions que hagin participat en alguna modalitat, de cop comencin a guanyar turistes arribats del món sencer. Això no passarà, entre altres coses perquè ni les estacions no estan preparades, ni la societat catalana està mentalitzada per assumir amb “normalitat” els esports d’hivern. (Et recordo que a la segona pista de gel que hi havia a Barcelona, ​​“Skating”, va tancar fa temps. Serà per la gran afició i promoció dels esports de gel?.

Has pogut seguir de forma normalitzada el darrer Campionat del Món d’esquí de Cortina d’Ampezzo 2021? D’acord, no es va fer gaire soroll perquè estàvem tots confinats per la pandèmia, però vas poder seguir mínimament els resultats per les televisions? Per les emissores de ràdio? Pels diaris generalistes? Evidentment, si busques trobes; això no obstant, no és una política esportiva correcta. Això no és potenciar un esport, perquè aquests mateixos mitjans de comunicació sí que parlen clarament quan hi ha grans competicions de bàsquet, o handbol, o motociclisme, fins i tot natació, atletisme… d’aquests sí. Però de la neu, o vas a un mitjà especialitzat, o no t’assabentes de res.

Amb aquest panorama vols que acollim uns JJOO?

Has vist la gran utilitat que té l’Estadi Olímpic de Montjuïc? Era necessària fer la remodelació que es va fer pels Jocs del 92, o era necessari perquè estava absolutament desnonat? Al meu entendre l’Estadi Olímpic de Barcelona no podia estar en la situació en què estava, era imprescindible reformar-lo, però no pels Jocs. Calia reformar-lo perquè Barcelona havia de tenir un estadi en condicions. Així i tot, es va utilitzar l’excusa dels jocs, molt bé, però i després, què? Em pots dir quants dies es fan competicions esportives a l’Estadi Olímpic de Barcelona? Pots dir-me quantes competicions esportives es fan al Palau Sant Jordi? Pots dir-me quants tornejos de tenis internacionals es juguen a les instal·lacions olímpiques de la Vall d’Hebron? Quantes competicions de ciclisme a pista al Velòdrom d’Horta?

Donaré una dada del tot actual: La Marató de Barcelona (maig de 2022) ni tan sols va passar per l’Estadi Olímpic de Montjuïc. No és que no s’acabés allà, no, és que ni va passar per la porta. Aquesta és la realitat de l’aprofitament de les grans instal·lacions que van quedar després dels Jocs del 92.

Voleu més exemples? N’hi ha molts.

Això sí, concerts dels grans artistes al Palau St. Jordi, un munt. Festes del Club Súper 3 a l’Estadi Olímpic, també, però poca cosa més. I amb aquest panorama serem nosaltres els que vulguem uns JJOO una altra vegada? No ho veig.

Poso un altre cas que em posa els pèls de punta: no hi ha al Pirineu ni un sol trampolí de salts que compleixi les normes FIS. La modalitat de salts de trampolí es va abandonar fa anys per part de la RFEDI (per cert en un moment que sí que hi havia un mínim de practicants federats).

Resulta que entre les disciplines Olímpiques hi ha Salts de Trampolí i nosaltres no tenim trampolins. Però tots tranquils, que ningú s’espanti que no es gastarà ni un € en una infraestructura Olímpica. Farem els salts a… Sarajevo. Quin disbarat!

Primer: Sarajevo (JJOO del 84) no té en bon estat un trampolí després de tants anys. Segona: després d’haver patit una terrible guerra, voleu veure les fotos de l’estat actual de les instal·lacions?

Algú creu que traslladar tota la “família olímpica” necessària per fer aquestes modalitats de salts serà gratis per a l’organització? Què passarà amb el Bobsleigh? I amb l’Skeleton? Doncs es comenta que també es buscaran altres instal·lacions existents a altres països per fer-les. Perfecte, organitzem uns JJOO al Pirineu, però hi ha disciplines que no les volem. Ben fet!

Què passarà amb les disciplines de gel? A Catalunya hi ha el Palau de Gel del Futbol Club Barcelona, ​​hi ha Palau de Gel a Puigcerdà, hi ha Palau de gel a Vielha… No obstant això no, això no serveix. Millor en construïm un de nou o convertim el Palau Sant Jordi en una pista de gel –amb el cost que significa- o el que és pitjor, ens emportem les disciplines de gel a Jaca i Saragossa. Això sí que està bé!

I dic jo: no seria més lògic aprofitar l’embranzida d’uns JJOO precisament per construir aquestes instal·lacions, que ara no tenim, i així posem en marxa un programa per promocionar aquests esports? No podria servir per crear un programa de futur perquè hi hagués gent molt jove que comencés en totes aquestes modalitats i així tenir una base per competir en futurs Jocs en igualtat amb altres països?

Continuem apostant com sempre que surti algú com Ander Mirambell que s’ha d’espavilar sol? (que per cert es retira). Després d’Ander, res. No hi ha cap base perquè el dia de demà tinguem altres representants del nostre país en aquesta disciplina.

Sabeu què passa amb les disciplines d’esquí nòrdic? Doncs que no es poden fer a Catalunya perquè no hi ha Estacions d’Esquí Nòrdic per sota dels 1800 metres, que és l’alçada màxima que marca el Reglament Olímpic. Per aquesta raó es va escollir Candanchú per a l’esquí nòrdic, i es va haver d’ampliar la candidatura a Barcelona-Pirineus-Aragó. Però cal recordar que Aragó (Jaca) va sol·licitar 5 vegades uns JJOO i 5 vegades va ser rebutjada la seva candidatura. Ara resulta que una candidatura que era Barcelona-Pirineus serà la que faci de Jaca una ciutat olímpica. (Res contra Jaca; tanmateix, quina casualitat…)

Si encara pensem que les grans competicions de neu fan de les estacions amfitriones conegudes mundialment, vegem el cas de La Molina. És que La Molina s’ha omplert de Snowboarders internacionals després de fer-se un Campionat Mundial? S’ha omplert de Snowboarders encara que siguin només nacionals? Ha mantingut unes instal·lacions adequades per als practicants d’aquest esport? No a tot. (Queralt Castellet va haver d’emigrar a un altre país per poder entrenar-se decentment perquè aquí no hi havia ni una sola instal·lació permanent de Half Pipe). Molt soroll quan es van fer i l’endemà tothom se’n va oblidar.

Una altra idea errònia: els Jocs no costaran diners. Això és el més fals que es pot escoltar. Els jocs ja estan costant diners. Diners dels contribuents, no sabem quants, però intueixo que uns quants.

Saps qui serien els grans beneficiats d’aquest esdeveniment? Doncs sí, els de sempre. Els constructors i proveïdors dels mateixos que sempre se’n beneficien. A aquests no els importa si després el que queda no serveix de res, ells ja han fet la seva feina, hauran aconseguit els seus beneficis i adeu. S’hauran construït un munt d’immobles a les zones Pirinenques, hi haurà un munt de gent que les haurà comprat de bona fe i, en acabat, quedaran per ser ocupades una mitjana de dotze dies a l’any.

És evident que hi ha dos col·lectius que defensaran amb dents i ungles la candidatura JJOO Barcelona-Pirineus: d’una banda, el gremi hoteler i restaurador de les comarques que tindran accés a l’esdeveniment i, per altra banda, els “polítics i càrrecs derivats” que estan sota les ordres dels seus corresponents Partits Polítics. Però jo diria als hotelers: D’acord, omplireu els vostres negocis durant quinze dies (a la pràctica seran molts menys; així i tot, és igual). Potser això solucionarà el problema de “treball estable” a la comarca?

Als polítics i càrrecs derivats els entenc que han de fer el “paperot” i, tanmateix, fa vergonya sentir-los parlar de les bondats dels Jocs. Pot algú explicar-me que beneficiarà, per exemple, a la Seu d’Urgell els Jocs? I al Pallars? I al Berguedà o al Ripollès? No ho entenc, però veig tots els alcaldes, presidents de Consells Comarcals i altres, sortir en trompa dient que el 70% o el 80% del territori volen els JJOO. Segur? Com ho saben?

Jo crec que seria molt més positiu que tots aquests polítics dediquessin els seus esforços a industrialitzar les seves comarques donant facilitats perquè s’instal·lessin indústries de qualsevol ram, millorar l’agricultura local, donar millor vida als seus habitants independentment dels esdeveniments esportius que es puguin organitzar.

Si viatgeu per les estacions d’esquí dels Alps, veureu que als pobles propers hi ha una quantitat d’indústria molt important. Jo puc anomenar un munt de marques de productes esportius i productes industrials que es fabriquen a poblacions a peu d’estacions d’esquí.

No són els JJOO els que donaran millor vida a una comarca ni a una regió, siguem realistes i obrim els ulls.

La entrada Per què dic no als JJOO d’hivern al Pirineu se publicó primero en La Mountain.

Oriol Porcel/Diari de la Neu 08/02/2022

He llegit i rellegit aquest article diverses vegades –tinc un interès personal, professional i passional per aquest tema- i les explicacions que donen els responsables de les Escoles entrevistades no les acabo de veure clares. La veritat em sembla una anàlisi molt superficial de la situació i d’una mica de manca de rigor de què està passant en el món de l’esquí.

Partim de la base que tot el món de l’esquí està canviant molt des de fa uns anys, tot, les instal·lacions, les pistes, l’organització de les estacions, la demanda del consumidor, etc.. i tinc la sensació que –en general i sempre des d’una visió perifèrica- les Escoles d’Esquí segueixen bastant en uns patrons diguem-ne “poc evolucionats”.

El problema de la manca de professors no és que no n’hi hagi suficients, el que passa és que molts TD1 o TD2 han deixat la professió perquè no s’hi guanyen la vida. Així de senzill. Si veus que no pots treballar un mínim d’hores, si ningú et garanteix un mínim d’ingressos dignes per a viure, si a més veus que és difícil trobar habitatge al peu d’una Estació perquè els preus són descaradament elevats i a més no volen llogar per temporada o anys complerts perquè al propietari li és més rendible llogar per vacances i caps de setmana, no ajuda gens que vulguis fer d’axó una professió.

També cal dir que a part del problema de l’habitatge, cal sumar-hi en la majoria de casos que el professor s’ha de pagar el forfet de temporada, l’uniforme i el material. Alguna altra feina l’empresa no et proporciona el vestit de treball i les eines necessàries per a treballar?

Hem passat d’un sistema d’escoles “monopoli” a un sistema “empresarial pur”, on lògicament l’objectiu de l’empresa és guanyar diners i, com pots guanyar diners si no tens uns ingressos estables i continuats? Certament, és molt difícil i el professional se’n ressent.

Diu l’article publicat que “a una Escola petita li costa aconseguir professors malgrat que tingui un nivell alt de treball“. No us sembla que això és una mica contradictori? Com a professional el que vol un professor és fer el màxim d’hores de classe possibles, ja que això li garanteix els seus ingressos que necessita per a viure. En principi li hauria de ser igual si l’estació és gran o petita, si té molta feina, la mida de l’Escola importa poc. Jo hi veig una mica de contradicció.

Una afirmació d’una altra Escola és que “els professors canvien d’Escola en funció de les condicions laborals“. És a dir si hi ha una altra escola que els hi paga millor per fer la mateixa feina, doncs canvien d’escola i això és natural i humà que passi. Evidentment que si una Escola, per la seva organització, treballa majoritàriament amb Clubs, podrà garantir més feina al professor que no pas aquella altra que viu de les classes que entren directament. Tornem al sistema “empresarial”, si busques feina potser en trobaràs. Si esperes que la feina vingui sola, sempre estaràs en pitjors condicions. De totes maneres això del treball amb Clubs perdoneu que us digui que és una mica d’engany, ja que els clubs donen feina les vacances i caps de setmana (excepcions a part), i d’això també és difícil de viure-hi. Si no pots treballar cada dia de la setmana és difícil treure un sou digne.

Recórrer a la contractació de professors estrangers (sud-americans) que fan les dues temporades pensant que això soluciona el problema, és un gran engany (mireu exemples d’altres països que ho fan i tenen bastants problemes), perquè és donar feina a uns –que potser es conformaran amb menys sou d’entrada, però que després reclamaran com tothom per poder viure- per treure la feina a d’altres. No és un qüestió de si són nacionals o estrangers, és un problema de llocs de treball.

Diu l’article que hi ha Escoles que tenen “professors en pràctiques” i que aquestes no són remunerades (la llei ho permet, però no obliga). És natural que facin les pràctiques en una Escola perquè estan obligats a fer-les, tanmateix a la mínima marxen tan aviat com poden. Normal.

Treballar en una Escola més gran no es garantia de treballar més. El que he llegit a l’article original que els professors busquen anar a Escoles més grans que els hi garantissin més feina, és una veritat relativa. En principi a molta gent els hi agradaria treballar en una gran empresa perquè aparentment té més avantatges. Tanmateix és sabut que això no sempre és així. Com a qualsevol altre lloc, fer feina en una empresa gran té també inconvenients importants. La feina és igual a tot arreu.

Jo crec que no és veritat que no hi hagi professors, n’hi ha i molts (i bons). El que hi ha és una oferta molt (massa?) gran d’Escoles i això porta a dues conseqüències; hi ha molta rotació de professors entre Escoles –ja s’esmenta a l’article original-, ja que tothom busca una oferta de feina millor, i la segona és que les Escoles els hi queden moltes hores buides que no poden omplir d’alumnes i, per tant, el professor no pot treballar totes les hores que voldria.

Només a títol d’exemple a l’IES de Poble de Segur aquesta temporada haurà fet tres convocatòries de TD1 i l’ETEVA (Vall d’Aran) dues més. Això només aquests dos centres de formació. Podem fer una extrapolació del que passa a tot el país? Creieu que falten professors?

Actualment, hi ha canvis en la pràctica dels esports de neu com esmentava al principi de l’article; jo tinc la sensació que els esquiadors contracten actualment menys classes d’esquí que abans. Per què? Dons per diverses raons:

Primera: Segurament el fet que sigui (o sembli que és) més fàcil esquiar amb el material actual (càrving), fa que es cregui que un professor no és tan necessari com ho era fa uns anys.

Segona: Tinc la sensació (insisteixo que les meves opinions són això, opinions i no dades contrastades) que el nombre d’esquiadors està baixant a casa nostra, és a dir hi ha menys gent que comença a esquiar ara que fa uns anys i lògicament els debutants són el principal client de l’Escola d’Esquí.

Tercera: Des de l’Administració no es fa un programa de promoció de l’esquí escolar com s’havia fet anys enrere i, per tant, el nombre d’escoles que van a esquiar ha disminuït, i aquestes eren les que nodrien de classes els dies feiners, ja que en el nostre país no hi ha les vacances escolars de febrer que hi ha a tot Europa i que crea una consciència col·lectiva de repartiment de vacances en lloc de concentració a l’agost.

Quarta: Penso que en molts casos les Escoles d’Esquí haurien de canviar una mica el seu sistema i fer-se “més comercials” per a captar més alumnes. Imagino que qualsevol escola de qualsevol especialitat (idiomes, mecànica, dibuix…) es deu preocupar de buscar alumnes interessats en el seu ensenyament i així pot donar feina més o menys estable als seus professors contractats. Pel que conec moltes Escoles d’esquí estan a l’espera que els alumnes vinguin a buscar-los. Les Escoles que d’una forma o altra es mouen, tenen millors resultats. Segueix sense haver-hi un relleu generacional en la direcció de les Escoles i per això els hi costa adaptar-se als nous temps i noves tecnologies.

I quinta: (i potser la més important) no hi ha cultura d’aprenentatge i perfeccionament de l’esquí i no es valora prou la feina dels tècnics esportius (és igual que siguin d’esquí o guies de muntanya o barrancs…). Doneu una ullada del que passa a altres països i veureu quina diferència hi ha.

Una Escola d’Esquí no pot viure de treballar els caps de setmana i les vacances de Nadal (Setmana Santa quasi ja no compta) i organitzar-se amb una petita plantilla de professors “fixes” i una quantitat enorme de professors “eventuals o de cap de setmana”. Això no és rendible per a ningú i com ja hem dit, si un treball no et permet viure, l’abandones i canvies de feina.

La entrada Falten professors d’esquí? se publicó primero en La Mountain.

En els darrers dies he llegit dos articles publicats a nevasport.com sobre el cost d’una classe d’esquí. En els articles es té en compte que hi ha diferents nivells de professors (poden ser TD1, TD2 i TD3). En aquests articles qüestionen si l’alumne hauria de pagar un preu diferent en funció de quin és el nivell tècnic de professor que li dona la classe.

Cal advertir que en cap cas voldria polemitzar ni contradir les opinions que s’han escrit en aquests articles. Però aprofitant l’ocasió, aprofito per donar la meva opinió sobre el tema.

No entro aquí a valorar ni a fer cap anàlisi de les titulacions actuals dels professors d’esquí. Ni nacionals ni internacionals. Ni tan sols de les equivalències entre països. Només ho faig des de la meva posició, i ho faig després d’haver dedicat molts anys de la meva vida (i en certa manera encara ho faig) a l’ensenyament. també pel fet d’haver tingut aquesta discussió tant amb alumnes com amb altres companys de professió. I és que veig que, per anys que passin, el tema no està resolt. És un tema molt recurrent i es repeteix sovint.

Un professor d’esquí és un professional.

El primer que vull posar sobre la taula és el perquè fem diferències entre professions. La feina de professor d’esquí (o snowboard) és tant “professional” com qualsevol altre. Sempre m’ha molestat quan algú en deia: “així que fas de professor d’esquí?” Doncs no, no faig de professor. “Sóc professor”. I de fet, antigament, quan en el DNI hi constava la professió, en el meu hi posava clarament professor d’esquí.

Per tant no accepto que el fet de ser un professor d’esquí sigui diferent del –per exemple- professor d’autoescola, o del professor d’educació física, o del mecànic de cotxes, o del tècnic de calefacció, etc.

Tots som professionals de la nostra feina i, en principi, tots la fem tan bé com sabem. De fet, quan contractes els serveis professionals de qui sigui (un mecànic, un electricista…), heu preguntat mai a l’empresa per a la qual treballa si és un tècnic amb titulació de Grau Mitjà o Grau Superior? Oi que no? El que faig és sol·licitar un tècnic que m’arregli el que s’ha espatllat i dono per suposat que està capacitat per a fer la feina.

I l’empresa que m’envia el tècnic em cobrarà el mateix preu, tant li fa qui hagi vingut a arreglar el problema. És que un alumne paga diferent preu per una classe de xinès (per posar un exemple) en una acadèmia si qui li dona la classe és un professor amb un grau de xinès D o un que només té grau A? No, sigui d’una acadèmia, d’una escola o d’una empresa, tots cobren el seu preu per la feina, no per la titulació que té el tècnic corresponent.

Tècnica i pedagogia en equilibri

És evident que després hi ha un altre aspecte que influeix a la nostra feina. El professor d’esquí té dos vessants a la seva feina (igual que quasi tots els altres): el vessant tècnic i el vessant, diguem-li, comercial.

Està clar que per molt bo que siguis tècnicament parlant, si ets un desastre en les teves relacions professor-alumne, ningú voldrà contractar-te. De la mateixa manera al contrari, per molt bo que siguis en les relacions humanes, si no ets prou bo tècnicament tampoc hi haurà res a fer.

Per això en la formació de professors, hi ha una formació també pedagògica. Cal que el professor sàpiga perfectament com ha de comportar-se amb els alumnes i com ha d’enfocar una classe perquè sigui amena i ben aprofitada.

En principi, qualsevol professor una vegada ha obtingut la seva titulació (independentment de
si és TD1,TD2, o TD3) està capacitat per a ensenyar.

En el cas que la seva titulació li permeti tenir alumnes fins a cert nivell, és l’escola d’esquí qui té l’obligació de repartir les classes de forma efectiva entre els diferents professors per tal que cadascun faci bé la seva feina.

D’aquí ve també la recomanació de contractar les classes a les Escoles d’esquí reconegudes per a garantir-nos que el professor que tindrem estarà capacitat i que ho farà d’acord amb el nostre nivell d’esquí.

Ara bé, que això es compleixi és un altre tema que ens portaria a escriure un altre article i que potser, més endavant, escriuré.

https://lamountain.es/blog-de-articulos-de-la-mountain/

La entrada Reflexions sobre les classes d’esquí se publicó primero en La Mountain.

Som molts els apassionats de la neu que, per desgràcia, no poden estar tot l’hivern gaudint de la muntanya i les seves magnífiques estacions. Posar-nos els esquís o la taula ens allibera de totes les càrregues i maldecaps que portem a sobre, i ens permeten connectar amb la natura.

La pregunta que plantejo en aquest article és, i pensant en aquests esquiadors que pugem a esquiar entre 4 i 7 dies per temporada… és millor concentrar-nos en fer una setmana d’esquí o gaudir de 2 o 3 caps de setmana?

Inconvenients que ho semblen a primera vista

Els caps de setmana acostumen a ser els dies seleccionats per una majoria de públic, quan la feina ho permet i els nens no van a l’escola. Trobem també un públic disposat a planificar i organitzar-se per a poder escapar-se uns dies més. Aquests últims concentren els seus esforços en una mateixa setmana d’esquí per a poder gaudir de diversos dies continuats.

Així doncs, ens preguntem quin dels dos models és més efectiu, tant pel que fa a l’impacte econòmic com social: esquí de setmana o caps de setmana?. Els caps de setmana acostumen a ser els dies seleccionats per una majoria de públic, quan la feina ho permet i els nens no van a l’escola.

La resposta no és tan clara com podria semblar a primera vista: en principi podem pensar que passar una setmana a la neu ens porta molts avantatges; d’una banda la inversió econòmica que farem serà molt similar a la que faríem si anem a esquiar tres caps de setmana (mantenint les mateixes característiques). El forfet i l’allotjament tenen un cost fix per dia, encara que en comprar-ho per a una setmana sempre serà més barat que comprar dia per dia.

Tampoc té el mateix cost un curset d’esquí d’una setmana a raó de 2 o 3 hores diàries que apuntar-se cada cap de setmana a les mateixes hores de classe col·lectives. Si agafem una setmana de curset, és bastant més econòmic que fer-ho sis dies en 3 caps de setmana.

Sembla evident que si anem una setmana a qualsevol estació, el desplaçament és un únic, anada i tornada. Si anem 3 caps de setmana a la mateixa estació, són 6 desplaçaments. Per tant multipliquem per 3 el cost del viatge.

Fer una setmana ens podria permetre triar destinacions més llunyanes o estacions més grans, on podrem gaudir més de l’esquí. Al final l’avantatge més clara de l’esquí-setmana és el volum d’esquiadors que trobem, sempre més baix que qualsevol cap de setmana.

La concentració d’esportistes és un factor determinant per poder gaudir de les pistes (sobretot si fem classe amb un professor), i en aquest sentit esquiar entre setmana ens ofereix una tranquil·litat destacada amb relació als caps de setmana. En el cas que ens apuntem a un curset d’esquí, la continuïtat de diversos dies d’esquí ens facilita l’aprenentatge i l’evolució com esquiadors i esquiadors. També ens permet mantenir la concentració i consolidar la nostra tècnica. La continuïtat de diversos dies d’esquí ens facilita l’aprenentatge i l’evolució com esquiadors i esquiadores.

Així quin avantatge te l’esquí de cap de setmana? Doncs no s’ha de menysprear perquè crec que té les seves. A les famílies els hi va bé perquè és difícil lligar a tots els membres de la mateixa una setmana determinada; les feines dels pares, les escoles dels fills, les obligacions quotidianes… tot plegat condiciona i dificulta l’escapada cap a unes vacances hivernals, almenys al nostre país, en el qual no aconseguim introduir un calendari escolar europeu amb vacances al febrer.

D’altra banda anar a esquiar els caps de setmana et dona una certa llibertat d’escollir; si vols cada cap de setmana pots conèixer una estació diferent i això és molt agradable. És clar que anar a esquiar els caps de setmana trobarem les estacions més plenes i això sempre té els seus inconvenients; cues als remuntadors que es tradueix amb menys baixades i per tant un augment pràctic del preu del forfet, que moltes vegades ja és més car el cap de setmana que els feiners.

Avantatges dels cursets d’esquí de Setmana Blanca

Si tornem al curset, normalment les classes col·lectives de cap de setmana que fan a les escoles d’esquí, estan més plenes els caps de setmana que no pas els cursets de setmana i ja se sap, si hi ha més alumnes hi ha menys concentració i menys temps per a cada un, el que vol dir que és una classe “no tan ben aprofitada”.

Cua el cap de setmana, tranquil·litat en dies laborables

Les cues a la carretera, un dels grans drames de l’esquí. Quantes hores hem passat fent cua al Túnel del Cadí o per sortir per la frontera d’Andorra? Bufa!

Per contra, pujar a qualsevol estació per anar a passar-hi una setmana blanca (incloses les de tot Europa) i fer-ho el dissabte tarda o el diumenge, tranquil·lament, i veure la cua de cotxes en direcció contrària que acaben la seva jornada d’esquí mentre tur arribes per passar-hi una estada llarga… és tot un plaer per si sol.

La meteorologia

I per últim la climatologia; pugem a l’estació el cap de setmana i precisament aquells dies el temps es gira i ens obliga a esquiar en condicions dolentes, mal rollo. Si passem una setmana a la neu evidentment que podem tenir dies de mal temps –el temps no es pot garantir- però és difícil que faci mal temps tota una setmana sencera. I despertar-se i veure que aquell mal temps que feia ahir avui s’ha convertit en un dia esplèndid, és tot un goig.

Així doncs, i al meu criteri, l’aposta per una setmana d’esquí guanya: menys públic, millora de tarifes, més continuïtat i millora de la tècnica, millora de condicions (amb menys esquiadors les condicions en pistes es mantenen més i millor), etc.

Si hem d’invertir els nostres diners per a viatjar a la neu, plantegeu-vos fer-ho concentrant els esforços en una mateixa setmana, i gaudir al màxim d’aquest esport que tant ens apassiona.

La entrada Que és millor; esquí de setmana o de caps de setmana? se publicó primero en La Mountain.

REPORTATGE: IVAN SANZ – diari de la neu

Desglossem 20 canvis o fets concrets ocorreguts entre els anys 1998 i 2018 en el món de la neu i l’esquí a Catalunya i que suposen un abans i un després. A la societat catalana, en general, ha canviat la importància i la manera d’entendre l’esquí. A vegades per millorar i altres per empitjorar. També han canviat els hàbits dels esquiadors i alguns aspectes que sovint ens han passat per alt.

Aquest article no pretén ser una cronologia dels canvis any per any, tot i que la majoria es poden datar perfectament. Altres són més extensos en el temps i es generen durant el transcurs de diversos anys.

1 • El darrer projecte d’una estació d’esquí.

Va ser fa 20 anys, l’any 1998, quan es presentava el darrer projecte per iniciar la construcció d’una nova estació d’esquí. VallfoscaInterllacs va ser la presentació d’un projecte que, en certa manera, feia que al Pirineu s’arribés al sostre pel que fa a complexos d’esquí. S’havia programat inaugurar el 2016, es va posar la primera pedra el 2007 i va fer fallida tot just un any després.

2 • L’après-ski comença a canviar.

A finals dels anys 90 el model d’après-ski sovint es basava, només, en un sopar al restaurant de moda i la visita pertinent als bars, pubs i discoteques dels pobles peu de pistes. Se seguia el model francès dels Alps. En entrar al nou segle comencen a proliferar activitats força més variades. Potser hi té a veure l’efecte Caldea, el complex d’aigües termals inaugurat al centre d’Andorra l’any 1994 i que va obrir la porta a què, a poc a poc, s’incorporessin moltes més activitats a l’après-ski.

Après-ski al bar Sapastre d’Espot (Foto: diaridelaneu.cat).

3 • Els snowparks, nous veïns.

En entrar al nou segle, l’any 2000, comencen a proliferar els primers snowparks a les estacions. Primer de forma molt bàsica, amb pocs mòduls, i a poc a poc fent-se grans, més equipats i complexos. Aquests ja no ocupen espais marginals a les estacions sinó que ocupen espais centrals i més d’una zona. La modalitat lliure en esquí i surf de neu és de les poques que va creixent en practicants.

4 • Neixen els grans dominis del Pirineu.

Entre els anys 1999 i 2004 neixen els grans dominis com Alp2500, Grandvalira, Vallnord o el forfet de Les neiges catalanes. L’esquí es trobava en una fase del tot expansiva, no només en dominis esquiables, remuntadors i més quilòmetres esquiables a les estacions, sinó també en nombre d’aficionats, creixent sobretot el nombre practicants de surf de neu.

La Molina i Masella i formen un domini esquiable de 120 km de pistes conegut amb el nom de Alp 2500 (Foto: arxiu LM).

5 • El Pirineu deixa de perdre la batalla de l’inici de temporada davant dels Alps.

La moda d’estrenar la temporada a les macros-estacions alpines pel pont de la Puríssima comença a decaure. Les millores constants en innivació permeten obrir les estacions pirinenques en iguals o similars condicions que les alpines, i això per les mateixes dates. La fugida massiva d’esquiadors catalans caps als Alps deixa de ser-ho i els esquiadors es reparteixen més equitativament entre les dues serralades.

6 • Aquells meravellosos anys rècords de vendes.

Entre els anys 2005 i 2006 la venda de material d’esquí o snowboard, sobretot aquesta darrera modalitat, escombra tots els rècords. Per exemple, l’ús del casc, marginal abans d’entrar al nou segle, comença a popularitzar-se a partir del 2006. Són anys en què gairebé totes les marques del sector se superen en el nombre d’unitats venudes. L’esquí viu, amb tota seguretat, el moment més dolç en xifres de negoci. Encara avui i segons dades de la patronal que agrupa les principals marques d’esquí, l’any 2017 només es va vendre un 40% del que es venia el 2006.

7 • La crisi i el declivi de practicants.

L’any 2007 es toca sostre. Comença el primer símptoma de declivi en tots els àmbits. Es comença a reduir el nombre de botigues d’esports i punts de venda, una tendència que afecta pobles i ciutats, siguin al Pirineu o en ciutats de la costa o centre del país. I un canvi d’hàbits: la venda de material passa de botigues petites i especialitzades a grans superfícies comercials o grans cadenes. El nombre de practicants també sembla que toca sostre.

8 • S’aturen les inversions a les estacions d’esquí.

L’any 2008, amb la crisi del “totxu” ja instal·lada al país, els sous també es redueixen. Cada cop són més freqüents les unitats familiars en què algun membre de la família perd la feina, i si hi ha menys ingressos a les famílies, també es nota amb menys freqüentació d’esquiadors a les pistes. S’inicia un suau però progressiu declivi de l’afluència d’esquiadors a les estacions. A partir de 2009 les estacions d’esquí inverteixen en manteniment de les instal·lacions, però s’acaben les grans inversions en remuntadors. Només Grandvalira i Baqueira continuen invertint en instal·lacions o reformes.

9 •La setmana blanca desapareix.

Les setmanes blanques dels anys 90 han, gairebé, desaparegut. Molt poques escoles o instituts poden dedicar una setmana sencera a la neu. Cada vegada més s’opta per fer estades de dos o tres dies, i els que arriben a fer una setmana dediquen el darrer dia a altres activitats. Remarcable el fet que hi va haver un intent per institucionalitzar-les en l’àmbit acadèmic i establir-les oficialment l’any 2009. Va fracassar tots just un any després.

10 •La Candidatura de Barcelona-Pirineus.

L’any 2010 saltava per primera vegada als mitjans de comunicació la notícia d’una possible candidatura de Barcelona-Pirineus per a uns jocs d’hivern. Ha estat una de les poques notícies que a partir d’aquell moment ha sovintejat més o menys periòdicament als mitjans i que han recordat a la societat que en aquest país hi ha opcions i possibilitats per fer-ho possible. Ha estat una de les qüestions més positives que han aconseguit remoure consciències entre la comunitat esquiadora i que ha fet que institucions i la política en general es prenguin amb més consideració els esports d’hivern.

11 • El lloguer guanya la compra.

Un fenomen curiós es dóna a partir de 2010, quan els preus dels lloguers d’equips d’esquí per a debutants va a la baixa. Llogar un equip d’esquí en lloc de comprar-lo sembla un argument i raó de pes que guanya adeptes. Les vendes de material per a debutants a particulars s’enfonsen a les botigues especialitzades. El lloguer guanya la batalla a la compra i les estacions d’esquí s’equipen amb material bo que, a més, és renovat sovint.

12 •La dada clau per a uns jocs d’hivern: Catalunya necessita 1.400.000 esquiadors.

A partir de 2011 el nombre de practicants i debutants a l’esquí s’estanca o entra directament en declivi. La crisi frena l’entrada de nous practicants als esports d’hivern. A més, a Catalunya es calcula que hi ha una població esquiadora propera als 700.000 esquiadors, una mica menys del 10% de la població. Aquesta xifra es considera insuficient si es volen organitzar uns jocs d’hivern amb mínimes garanties d’èxit de representació en els jocs. La xifra hauria de ser el doble, amb la qual equipararia Catalunya amb els països del seu entorn amb tradició més sòlida en esports de neu.

Catalunya necessita més esquiadors per organitzar uns Jocs olímpics d’hivern amb més garanties (Foto: arxiu).

13 • L’efecte Kilian Jornet

A partir de 2012 l’efecte Kilian Jornet activa la febre de l’skimo. L’esquí de muntanya, tot i que amb llarga tradició als Pirineus, però pocs practicants, es posa de moda. Es comencen a veure els primers esquiadors de muntanya de forma estable i cada vegada amb més freqüència dins les mateixes estacions d’esquí, un fet que abans era força excepcional. Cada vegada més pares i mares compren el forfet pels seus fills mentre entre ells opten per fer skimo, raquetes o potser passejar entre terrasses i bars al peu de pistes.

14 • Estacions d’esquí que fan fallida.

Algunes estacions d’esquí alpí van caient en fallida al Pirineu català ja als anys 80. També ho farà Bonabé, d’esquí de fons, l’any 2000. Espot i Port Ainè, l’any 2008, i Vallter a l’any 2013, passen a ser estacions en fallida. Boí Taüll també és intervinguda l’any 2014. Les tres primeres, per evitar el seu tancament, se les queda la Generalitat de Catalunya, que les gestiona per mitjà del Grup FGC. A l’Aragó passa, si fa no fa, el mateix, però en diferents fases i motivacions i neix el gegant conegut com a Aramón, que agrupa a 5 estacions: Cerler, Formigal, Javalambre, Panticosa i Valdelinares.

15 • La revolució de la informació i les xarxes socials.

A partir de 2013 les estacions d’esquí milloren en informació les seves webs i gairebé totes comencen a incorporar les webcams per facilitar informació real al client, però també incorporen ofertes de paquets en forfets, hotels, etc, algunes actuant com a veritables agències de viatges. La manera d’informar-se per part dels esquiadors també comença a canviar i es qüestiona la informació oficial. Els fòrums per internet específics sobre neu guanyen importància i les xarxes socials democratitzen la informació i permeten contrastar-la respecte al que diuen les fonts oficials. A l’esquiador ja no se’l pot “enganyar”.

16 • El boom de l’esquí forapistes.

A partir de 2014 l’efecte FreerideWorld Tour celebrat als Pirineus posa de moda l’esquí forapista. Tot i que ja se disputaven competicions com El Dorado, amb una primera edició l’any 1998 a Vall de Núria, no és fins a la celebració del FWT d’Arcalís que la modalitat es catapulta al màxim exponent al Pirineu. Falta veure si és una modalitat que arriba per quedar-se o si pot acabar sent una tendència o moda passatgera.

17 • Els esquiadors envellim i no hi ha prou regeneració.

Un estudi de Laurent Vanat del 2015 avança que el lleure a l’hivern està canviant. Els esports d’hivern tenen altres alternatives molt seductores en preus i comoditats: el turisme de creuers o el turisme rural creixen amb força en ple hivern i competeixen directament amb els esports d’hivern com a opció de lleure. I el més preocupant: la família esquiadora envelleix a marxes forçades. El gruix dels esquiadors en un percentatge superior al 50% el formen les generacions nascudes als anys 60 i 70.

18 • L’esquí, assignatura obligatòria a les escoles del Pirineu.

Els nous esquiadors que entren a pistes i repeteixen l’experiència provenen bàsicament de famílies esquiadores o d’ambients on es viu, més o menys, a prop dels esports d’hivern. Una experiència positiva conseqüència de la possible candidatura per als jocs d’hivern a Barcelona-Pirineus és que, per primera vegada, i a partir de 2015, els esports d’hivern passen a ser assignatura obligatòria a les escoles del Pirineu. És la primera aposta en ferm a escala institucional per posicionar i difondre els esports d’hivern a les poblacions del Pirineu.

19 • L’esquí d’estiu en perill d’extinció.

Adéu al famós lema de Tignes de 365 dies d’esquí. Deu ser una de les conseqüències més evidents i a la vegada dramàtiques del progressiu escalfament global. A l’estiu molts esquiadors catalans viatjàvem a les glaceres alpines, però el trasllat ja no té massa sentit ni al·licients. Poques pistes per a l’esquiador turista, neu de mala qualitat i escurçament dels dies en què les glaceres obren, sobretot a l’agost, fan que molts esquiadors catalans deixin de visitar els Alps en plenes vacances estivals. I l’any passat el darrer exemple: Passo-stelvio tancava per primera vegada l’estiu passat en plena campanya estival, un fet sense precedents.

20 • I la pitjor herència.

En aquests 20 anys han tancat fins a 3 estacions d’esquí alpí. Es tracta de (Rasos de Peguera 2004) i dues a la Catalunya del Nord (Puigmal 2013 i Puigbalador 2017). L’any 2000 també va tancar una estació d’esquí nòrdic: Bonabè.

La entrada Què ha canviat en el món de l’esquí a Catalunya en els darrers 20 anys? se publicó primero en La Mountain.