El tribunal de Bonneville imposa un any de presó i una indemnització de 165.000 euros a l’esquiador perquè considera que circulava a una velocitat excessiva quan va provocar la tragèdia el gener del 2022 en una pista blava de Flaine.

El Tribunal ha declarat culpable d’homicidi involuntari un home de 43 anys després de la col·lisió mortal que va acabar amb la vida de la nena mentre esquiava en una pista blava.

Les perícies tècniques i els testimonis dels presents van confirmar que el condemnat baixava a uns 60 km/h, una velocitat que el fiscal va qualificar de “totalment inapropiada” per a les condicions de la pista. L’impacte va ser tan violent que tant l’esquiador com la nena van sortir volant uns quants metres pendent avall després de la col·lisió.

El cas ha reobert a França el debat sobre la seguretat a les estacions d’esquí i el comportament temerari d’alguns usuaris.

La federació d’estacions franceses i diferents col·lectius de monitors han recordat també la importància de respectar el Codi de Conducta de la FIS, que estableix que l’esquiador situat més amunt al pendent és responsable d’evitar els que es troben al davant, que tenen prioritat absoluta.

Fins aquí la notícia, ara és el moment de expressar la meva opinió sobre aquest fet i d’altres molt similars.

Qui de nosaltres, esquiadors més o menys experimentats, no ha sofert com a mínim un cop un accident d’esquí provocat per una col·lisió amb un altre esquiador/surfista? Segur que gairebé a tots ens han “atropellat” algun cop (o potser hem sigut nosaltres els que hem atropellat a algú) i una vegada més això em dona molt de pensar.

Ja he expressat més d’un cop la preocupació que tinc en aquest tema, per la meva seguretat, per la seguretat dels meus companys esquiadors i sobretot pel que pot acabar passant d’aquí a uns anys si continuem així.

Actualment, d’una banda, els esquís moderns (carving) conviden a fer viratges més oberts i més conduïts per les pistes i això inevitablement fa que la velocitat mitjana de l’esquiador augmenti sensiblement sobre la velocitat mitjana de temps enrere.

La facilitat que dona aquest tipus de material fa que en general molts esquiadors tinguin la sensació que la pràctica de l’esquí sigui molt més fàcil ara que abans i, per tant, creguin que el seu nivell d’esquí és molt superior al que realment és.

També és cert que les pistes estan més ben preparades i, per tant, conviden a practicar un esquí més “agressiu” perquè és més fàcil de baixar-hi. Per tant, augmentem el risc d’un accident.

Com que la millora del material també inclou la millora dels elements de seguretat d’aquest, ha disminuït el nombre de lesions a les cames (turmells-genoll-tíbia-peroné…) i hagi augmentat el nombre d’accidents per col·lisió (espatlles-tronc-cap…). Si no fos així no hi hauria hagut un augment tan gran de la utilització del casc en l’esquí. La gran majoria d’esquiadors hem introduït el casc a la nostra equipació perquè tenim més por de les col·lisions que d’una caiguda sols.

Aquest augment de la sensibilitat d’accidentar-nos per culpa d’un tercer, fa que moltes vegades ens preocupem més del nostre entorn a la pista que no pas del que nosaltres fem i si no ens concentrem en els nostres moviments, si no estem atents a la nostra direcció i als moviments que farà l’esquiador que tenim davant, tenim molt de risc de no poder evitar un accident produït per nosaltres mateixos.

Volem imitar els grans campions (normal que així sigui) però no tenim en compte que un corredor a banda de ser millor tècnicament i estar millor físicament que nosaltres, quan esquia a gran velocitat ho fa per una pista tancada on no hi ha més esquiadors passant d’un costat a l’altre. És el mateix cas que les curses de cotxes o motos, no corren per carreteres obertes amb altres vehicles circulant sinó que està tot pensat per a tenir el grau més gran de seguretat possible (el risc zero no existeix).

Ho reconec, ens agrada esquiar depresa, ens agrada la sensació de velocitat i aprofitar tot allò que una pista d’esquí ens dona per a gaudir-la al màxim, però sempre s’ha de tenir present que si hi ha altres esquiadors, si passem per una pista amb debutants o esquiadors amb menys nivell, no podem esquiar igual que si estem sols sense posar en risc a altres.

Personalment, em molesta bastant que molts esquiadors (no m’atreveixo a dir la majoria, però molts) desconeixen les normes FIS de comportament a les pistes. Ho veig sovint i he viscut alguns episodis on l’interlocutor no tenia ni idea de temes com la preferència de pas o de parar-se al mig de la pista…

He vist unes quantes estacions on hi ha les normes de comportament posades en cartells que pots llegir mentre puges per un telecadira, però imagino que la majoria d’esquiadors no ho veuen o no tenen temps de llegir-ho mentre hi passen pel davant (o no tenen gens d’interés a llegir-ho).

Potser caldria fer una campanya des de les mateixes estacions d’esquí per a conscienciar-nos a tots de la importància de seguir aquestes normes que, d’altra banda, no són gens complicades.

Si s’ha aconseguit conscienciar-nos de la necessitat d’utilitzar el casc per a esquiar, per què no podem conscienciar a tots els esquiadors que cal conèixer i respectar les normes de comportament a les pistes?

La entrada Condemnat un esquiador que baixava a 60 km/h per la mort d’una nena de 5 anys a Flaine se publicó primero en La Mountain.

Si les condicions meteorològiques no ho impedeixen, en uns 15 dies aproximadament comença una nova temporada d’esquí i algunes estacions, tant al Pirineu com als Alps, obriran les portes. I la realitat és que tots els esquiadors tenim moltes ganes que això passi i patim per si la neu no acompanya aquests propers dies i les estacions no poden obrir.

Grans estacions -Grandvalira, Baqueira, Sierra Nevada, Tignes, Les 2 Alpes, etc,- porten molt de temps anunciant la seva obertura per a finals de novembre i si això passa, serà una gran notícia. Però (sempre hi ha un “però” a la vida) hi ha alguna cosa que des del meu punt de vista se’m fa molt estranya i no acabo d’entendre. D’una banda quan parles amb persones aficionades a l’esquí, transmeten la sensació que si no hi ha neu a principis de desembre a la majoria de les estacions, comença una temporada “desastre”. D’altra banda és un fet contrastat que des de fa alguns anys, els esquiadors que iniciaven la temporada aprofitant el “pont de desembre”, han disminuït de forma, no diré que espectacular però sí de manera molt important. Hi ha moltíssims menys esquiadors ara durant el pont de desembre que en anys anteriors. És cert que anys enrere les estacions del Pirineu no s’atrevien a obrir, potser perquè no tenien la infraestructura de producció de neu suficient o per altres motius que desconec, i el públic esquiador del “pont” es dirigia directament als Alps, majoritàriament Tignes, Les 2 Alpes i Val Thorens per ser aquestes estacions amb glaceres que van permetre la temporada.

Avui protestem perquè en molts casos les estacions -del Pirineu i dels Alps- no obren tots els remuntadors durant la setmana de desembre tot i tenir neu més que suficient per fer-ho i ens costa d’entendre que posar en marxa una estació d’esquí no és una qüestió de prémer un botó i tot arrenca. És força més complex, sobretot per salvaguardar la seguretat dels esquiadors i el bon funcionament de les instal·lacions.

I tota aquesta explicació ve al cas perquè em sorprenen les ganes que aparentment cal esquiar i començar la temporada, i després que el nombre d’esquiadors que esquiaran durant aquesta setmana hagi disminuït dràsticament en comparació dels que anaven fa uns anys.

Ens queixem que la temporada d’esquí és curta, però resulta que nosaltres, els esquiadors, som els que l’escurcem més cada any.

Comencem a parlar de neu a l’octubre, estem bojos mirant el temps tot el mes de novembre, patint per si arriba la neu o no, omplim la boca d’esquí però si neva no omplim les estacions. Però això no és tot, el que és greu de veritat és que quan arriba final de febrer ja donem la temporada per acabada. Esquiar al març? Però què dius!

Tinc al cap encara estadístiques de venda de serveis (forfets i classes d’esquí) en una temporada normal anys enrere: 30% per Nadal, 30% per Setmana Santa i el 40% restant durant tota la resta de l’hivern. Us puc assegurar que aquesta estadística avui està completament obsoleta. Per Setmana Santa hi ha moltíssims esquiadors que fa dies que han guardat els esquís. Per què?

Què és el que volem? Esquiar amb molta neu pols trepitjada, fresca, amb bon sol, sense vent ia més que la temperatura no sigui massa baixa perquè en cas contrari tindrem fred. Amics, això no existeix, això és impossible.

L’esquí és un esport que es practica a l’aire lliure, a la muntanya, i que necessita unes condicions meteorològiques determinades per poder-lo practicar, i perquè hi hagi neu a la pista ha de caure del cel i hi ha d’haver núvols i fer mal temps… I la neu no sempre està en les millors condicions que ens agradaria; de vegades fa dies que no neva i està molt dura, o ventada, o pels canvis de temperatura, està dura a primera hora i més mullada a mesura que avança el dia… I què?

Volem ser bons esquiadors, la majoria de nosaltres ha pres classes d’esquí per poder gaudir del seu esport preferit amb seguretat, anem ben equipats i protegits de les inclemències del temps, disposem de bon material… però ens fa mandra esquiar si la neu i el temps no està en les millors condicions.

És a dir volem començar tan aviat com sigui possible la temporada però no l’allarguem res, cosa que repercuteix en una massificació de les estacions durant dos mesos -gener i febrer- (bé al gener no que segons diuen fa molt fred i el dia és molt curt), quan està demostrat que al març i fins i tot a l’abril s’esquia meravellosament. I això a la pràctica redueix els dies d’esquí que gaudim cada any. I si cada any esquiem una mica menys, al final se’ns passen les ganes i ho deixem.

Personalment vull tenir una temporada de cinc mesos –de desembre a abril- i defenso també que cal esquiar a qualsevol tipus de neu i temps. Esquiar és un esport massa satisfactori per abandonar-lo per qualsevol ximpleria climatològica.

Esquiar ens omple de vida, així que quan nevi i comenci la temporada, aprofitem-la. Bona temporada a tots!

La entrada Una nova temporada d’esquí se publicó primero en La Mountain.

Diumenge passat, en una fantàstica sobretaula familiar, va sorgir la pregunta: creieu que els Jocs 2030 seran positius per a Catalunya? Doncs la meva resposta clara i concisa va ser que no. No aportaran res realment positiu per a Catalunya (ni Aragó, ni en cap altre lloc.)

Per què? M’explico. Teòricament, uns JJOO, aporten riquesa i deixen bones inversions en infraestructures al territori que els organitzen. I per què en aquest cas no cal recolzar massivament aquest projecte? Doncs la resposta és molt senzilla: perquè Catalunya no s’ho mereix. I ara vaig una mica més al detall.

Hi ha hagut molts detractors dels JJOO 2030 que han donat les seves raons, totes mediambientals, de manca de neu, de canvis en la societat pirinenca, etc. Però no em repetiré en picar les mateixes raons una altra vegada (que les respecto, però no comparteixo al 100%). No són les mateixes raons que esgrimeixen els signants del Manifest Stop JJOO. Les meves raons són unes altres, complementàries a les seves.

Per començar, vull aclarir a tot el públic desconeixedor del món de la neu que uns Jocs Olímpics d’hivern no tenen res a veure amb uns Jocs Olímpics d’estiu. És el mateix esdeveniment organitzat i promogut pels mateixos, sí, però realment no hi tenen res a veure, ni en projecció internacional, ni en assistents, ni en inversions. En res.

S’ha repetit fins a l’infinit que els jocs Barcelona-Pirineus (o com s’acabi anomenant) seran bons perquè, igual que els de Barcelona 92 ​​van posar la ciutat al mapa, aquests posarien el Pirineu també al mapa. Això és absolutament fals. Ni Barcelona era inexistent abans del 92, ni Pirineus 2030 posarà les estacions que entrin al joc entre les “grans” d’Europa (no dic ja del món).

No entro com he dit al principi en les raons del “manifest”, perquè les meves són unes altres. Resulta que a tots se’ns omple la boca i se’ns posen els ulls com a plats pensant que uns JJOO ens portaran millores a les infraestructures, milloraran les carreteres, el tren o els accessos a les estacions d’esquí.

És possible que això sigui així, en part, però no ho hauria de ser. Les carreteres, els trens i altres infraestructures haurien de ser millorades perquè el territori, el país, ho necessita. I no pas per un esdeveniment per important que sigui. És el món al revés. Ha d’acollir un esdeveniment d’aquesta categoria un territori que tingui un mínim d’infraestructures per rebre’l.

Si tenim la base sòlida, es pot millorar, però que el tren de la línia de Puigcerdà (l’R3) trigui pràcticament el mateix ara que quan jo vaig començar a anar a La Molina (i us asseguro que fa molts anys), és una vergonya. No cal esperar cap JJOO per arreglar aquesta línia (ni moltes altres). Cal fer-ho perquè toca fer-ho. Aconsello llegir l’article escrit per Xavier Roig a VIAEMPRESA publicat el passat 31 de maig.

Per què dic no als JJOO d’hivern al Pirineu

Si ets dels que creuen que uns JJOO canviaran la qualitat del turisme als centres de muntanya, bé, m’alegra que visquis en aquest “happy flowers”. No canviarà res. Saps que l’ocupació mitjana de segones residències a la Cerdanya (i en general a tot el Pirineu) és de dotze dies a l’any? Aquest és el fantàstic aprofitament de les construccions de turisme del Pirineu?

La Cerdanya, la Vall d’Aran, el Pallars, o la comarca que vulguis del Pirineu, ens agradi o no, no són Barcelona. No per acollir uns JJOO s’enlairaran i canviaran la seva ocupació ni internacionalitzaran el turisme per això. No et facis il·lusions.

Lillehammer va acollir uns JJOO l’any 1994 i ningú no s’encorda, ni han posat la ciutat al mapa, ni ha tingut un increment exponencial de turistes. Munic, Roma, Torino, Seül, etc, no s’han posat al mapa per haver organitzat JJOO, ni d’estiu ni encara menys d’hivern. Barcelona no es va fer famosa pels JJOO, va créixer perquè es va donar unes circumstàncies posteriors als JJOO que han fet de la ciutat el que és ara (per a les coses bones i per a les dolentes).

Per exemple, Sant Anton, Ischgl, Salbaach, Dolomites i moltes altres estacions, no han acollit cap JJOO i són arxiconegudes mundialment. No t’enganyis. Els JJOO per si mateixos no posen al mapa cap ciutat. Suposo que estaràs d’acord que Torino ja era famosa abans dels Jocs i que després no ha incrementat el seu turisme. Ni la reputació, ni res. Val el mateix per a Seül, Vancouver…

El que fa incrementar el turisme, la reputació i la vida en general de la gent dels centres de turisme hivernal és la capacitat que una estació d’esquí sigui una destinació apreciada pels esquiadors de tot el món, des del Japó fins als EUA. I això no s’aconsegueix amb uns Jocs.

La Molina, Masella, fins i tot Baqueira (tot i que aquesta és l’única que té més o menys resolt el tema), no canviaran per haver estat seu d’algunes disciplines olímpiques. En qualsevol cas la part grossa del meló se l’emportaria Barcelona (la candidatura és Barcelona-Pirineus) i no sé si li fa gaire falta a Barcelona aquesta “empenta”. O potser no serà que qui vol tenir “l’empenta” són els polítics?

El problema és un altre. La qüestió és que no es poden fer polítiques que no van directament a promocionar els esports d’hivern i alhora omplir-se la boca demanant l’organització d’uns JJOO. La qüestió és que no es pot esperar que després dels Jocs, les estacions que hagin participat en alguna modalitat, de cop comencin a guanyar turistes arribats del món sencer. Això no passarà, entre altres coses perquè ni les estacions no estan preparades, ni la societat catalana està mentalitzada per assumir amb “normalitat” els esports d’hivern. (Et recordo que a la segona pista de gel que hi havia a Barcelona, ​​“Skating”, va tancar fa temps. Serà per la gran afició i promoció dels esports de gel?.

Has pogut seguir de forma normalitzada el darrer Campionat del Món d’esquí de Cortina d’Ampezzo 2021? D’acord, no es va fer gaire soroll perquè estàvem tots confinats per la pandèmia, però vas poder seguir mínimament els resultats per les televisions? Per les emissores de ràdio? Pels diaris generalistes? Evidentment, si busques trobes; això no obstant, no és una política esportiva correcta. Això no és potenciar un esport, perquè aquests mateixos mitjans de comunicació sí que parlen clarament quan hi ha grans competicions de bàsquet, o handbol, o motociclisme, fins i tot natació, atletisme… d’aquests sí. Però de la neu, o vas a un mitjà especialitzat, o no t’assabentes de res.

Amb aquest panorama vols que acollim uns JJOO?

Has vist la gran utilitat que té l’Estadi Olímpic de Montjuïc? Era necessària fer la remodelació que es va fer pels Jocs del 92, o era necessari perquè estava absolutament desnonat? Al meu entendre l’Estadi Olímpic de Barcelona no podia estar en la situació en què estava, era imprescindible reformar-lo, però no pels Jocs. Calia reformar-lo perquè Barcelona havia de tenir un estadi en condicions. Així i tot, es va utilitzar l’excusa dels jocs, molt bé, però i després, què? Em pots dir quants dies es fan competicions esportives a l’Estadi Olímpic de Barcelona? Pots dir-me quantes competicions esportives es fan al Palau Sant Jordi? Pots dir-me quants tornejos de tenis internacionals es juguen a les instal·lacions olímpiques de la Vall d’Hebron? Quantes competicions de ciclisme a pista al Velòdrom d’Horta?

Donaré una dada del tot actual: La Marató de Barcelona (maig de 2022) ni tan sols va passar per l’Estadi Olímpic de Montjuïc. No és que no s’acabés allà, no, és que ni va passar per la porta. Aquesta és la realitat de l’aprofitament de les grans instal·lacions que van quedar després dels Jocs del 92.

Voleu més exemples? N’hi ha molts.

Això sí, concerts dels grans artistes al Palau St. Jordi, un munt. Festes del Club Súper 3 a l’Estadi Olímpic, també, però poca cosa més. I amb aquest panorama serem nosaltres els que vulguem uns JJOO una altra vegada? No ho veig.

Poso un altre cas que em posa els pèls de punta: no hi ha al Pirineu ni un sol trampolí de salts que compleixi les normes FIS. La modalitat de salts de trampolí es va abandonar fa anys per part de la RFEDI (per cert en un moment que sí que hi havia un mínim de practicants federats).

Resulta que entre les disciplines Olímpiques hi ha Salts de Trampolí i nosaltres no tenim trampolins. Però tots tranquils, que ningú s’espanti que no es gastarà ni un € en una infraestructura Olímpica. Farem els salts a… Sarajevo. Quin disbarat!

Primer: Sarajevo (JJOO del 84) no té en bon estat un trampolí després de tants anys. Segona: després d’haver patit una terrible guerra, voleu veure les fotos de l’estat actual de les instal·lacions?

Algú creu que traslladar tota la “família olímpica” necessària per fer aquestes modalitats de salts serà gratis per a l’organització? Què passarà amb el Bobsleigh? I amb l’Skeleton? Doncs es comenta que també es buscaran altres instal·lacions existents a altres països per fer-les. Perfecte, organitzem uns JJOO al Pirineu, però hi ha disciplines que no les volem. Ben fet!

Què passarà amb les disciplines de gel? A Catalunya hi ha el Palau de Gel del Futbol Club Barcelona, ​​hi ha Palau de Gel a Puigcerdà, hi ha Palau de gel a Vielha… No obstant això no, això no serveix. Millor en construïm un de nou o convertim el Palau Sant Jordi en una pista de gel –amb el cost que significa- o el que és pitjor, ens emportem les disciplines de gel a Jaca i Saragossa. Això sí que està bé!

I dic jo: no seria més lògic aprofitar l’embranzida d’uns JJOO precisament per construir aquestes instal·lacions, que ara no tenim, i així posem en marxa un programa per promocionar aquests esports? No podria servir per crear un programa de futur perquè hi hagués gent molt jove que comencés en totes aquestes modalitats i així tenir una base per competir en futurs Jocs en igualtat amb altres països?

Continuem apostant com sempre que surti algú com Ander Mirambell que s’ha d’espavilar sol? (que per cert es retira). Després d’Ander, res. No hi ha cap base perquè el dia de demà tinguem altres representants del nostre país en aquesta disciplina.

Sabeu què passa amb les disciplines d’esquí nòrdic? Doncs que no es poden fer a Catalunya perquè no hi ha Estacions d’Esquí Nòrdic per sota dels 1800 metres, que és l’alçada màxima que marca el Reglament Olímpic. Per aquesta raó es va escollir Candanchú per a l’esquí nòrdic, i es va haver d’ampliar la candidatura a Barcelona-Pirineus-Aragó. Però cal recordar que Aragó (Jaca) va sol·licitar 5 vegades uns JJOO i 5 vegades va ser rebutjada la seva candidatura. Ara resulta que una candidatura que era Barcelona-Pirineus serà la que faci de Jaca una ciutat olímpica. (Res contra Jaca; tanmateix, quina casualitat…)

Si encara pensem que les grans competicions de neu fan de les estacions amfitriones conegudes mundialment, vegem el cas de La Molina. És que La Molina s’ha omplert de Snowboarders internacionals després de fer-se un Campionat Mundial? S’ha omplert de Snowboarders encara que siguin només nacionals? Ha mantingut unes instal·lacions adequades per als practicants d’aquest esport? No a tot. (Queralt Castellet va haver d’emigrar a un altre país per poder entrenar-se decentment perquè aquí no hi havia ni una sola instal·lació permanent de Half Pipe). Molt soroll quan es van fer i l’endemà tothom se’n va oblidar.

Una altra idea errònia: els Jocs no costaran diners. Això és el més fals que es pot escoltar. Els jocs ja estan costant diners. Diners dels contribuents, no sabem quants, però intueixo que uns quants.

Saps qui serien els grans beneficiats d’aquest esdeveniment? Doncs sí, els de sempre. Els constructors i proveïdors dels mateixos que sempre se’n beneficien. A aquests no els importa si després el que queda no serveix de res, ells ja han fet la seva feina, hauran aconseguit els seus beneficis i adeu. S’hauran construït un munt d’immobles a les zones Pirinenques, hi haurà un munt de gent que les haurà comprat de bona fe i, en acabat, quedaran per ser ocupades una mitjana de dotze dies a l’any.

És evident que hi ha dos col·lectius que defensaran amb dents i ungles la candidatura JJOO Barcelona-Pirineus: d’una banda, el gremi hoteler i restaurador de les comarques que tindran accés a l’esdeveniment i, per altra banda, els “polítics i càrrecs derivats” que estan sota les ordres dels seus corresponents Partits Polítics. Però jo diria als hotelers: D’acord, omplireu els vostres negocis durant quinze dies (a la pràctica seran molts menys; així i tot, és igual). Potser això solucionarà el problema de “treball estable” a la comarca?

Als polítics i càrrecs derivats els entenc que han de fer el “paperot” i, tanmateix, fa vergonya sentir-los parlar de les bondats dels Jocs. Pot algú explicar-me que beneficiarà, per exemple, a la Seu d’Urgell els Jocs? I al Pallars? I al Berguedà o al Ripollès? No ho entenc, però veig tots els alcaldes, presidents de Consells Comarcals i altres, sortir en trompa dient que el 70% o el 80% del territori volen els JJOO. Segur? Com ho saben?

Jo crec que seria molt més positiu que tots aquests polítics dediquessin els seus esforços a industrialitzar les seves comarques donant facilitats perquè s’instal·lessin indústries de qualsevol ram, millorar l’agricultura local, donar millor vida als seus habitants independentment dels esdeveniments esportius que es puguin organitzar.

Si viatgeu per les estacions d’esquí dels Alps, veureu que als pobles propers hi ha una quantitat d’indústria molt important. Jo puc anomenar un munt de marques de productes esportius i productes industrials que es fabriquen a poblacions a peu d’estacions d’esquí.

No són els JJOO els que donaran millor vida a una comarca ni a una regió, siguem realistes i obrim els ulls.

La entrada Per què dic no als JJOO d’hivern al Pirineu se publicó primero en La Mountain.

Oriol Porcel/Diari de la Neu 08/02/2022

He llegit i rellegit aquest article diverses vegades –tinc un interès personal, professional i passional per aquest tema- i les explicacions que donen els responsables de les Escoles entrevistades no les acabo de veure clares. La veritat em sembla una anàlisi molt superficial de la situació i d’una mica de manca de rigor de què està passant en el món de l’esquí.

Partim de la base que tot el món de l’esquí està canviant molt des de fa uns anys, tot, les instal·lacions, les pistes, l’organització de les estacions, la demanda del consumidor, etc.. i tinc la sensació que –en general i sempre des d’una visió perifèrica- les Escoles d’Esquí segueixen bastant en uns patrons diguem-ne “poc evolucionats”.

El problema de la manca de professors no és que no n’hi hagi suficients, el que passa és que molts TD1 o TD2 han deixat la professió perquè no s’hi guanyen la vida. Així de senzill. Si veus que no pots treballar un mínim d’hores, si ningú et garanteix un mínim d’ingressos dignes per a viure, si a més veus que és difícil trobar habitatge al peu d’una Estació perquè els preus són descaradament elevats i a més no volen llogar per temporada o anys complerts perquè al propietari li és més rendible llogar per vacances i caps de setmana, no ajuda gens que vulguis fer d’axó una professió.

També cal dir que a part del problema de l’habitatge, cal sumar-hi en la majoria de casos que el professor s’ha de pagar el forfet de temporada, l’uniforme i el material. Alguna altra feina l’empresa no et proporciona el vestit de treball i les eines necessàries per a treballar?

Hem passat d’un sistema d’escoles “monopoli” a un sistema “empresarial pur”, on lògicament l’objectiu de l’empresa és guanyar diners i, com pots guanyar diners si no tens uns ingressos estables i continuats? Certament, és molt difícil i el professional se’n ressent.

Diu l’article publicat que “a una Escola petita li costa aconseguir professors malgrat que tingui un nivell alt de treball“. No us sembla que això és una mica contradictori? Com a professional el que vol un professor és fer el màxim d’hores de classe possibles, ja que això li garanteix els seus ingressos que necessita per a viure. En principi li hauria de ser igual si l’estació és gran o petita, si té molta feina, la mida de l’Escola importa poc. Jo hi veig una mica de contradicció.

Una afirmació d’una altra Escola és que “els professors canvien d’Escola en funció de les condicions laborals“. És a dir si hi ha una altra escola que els hi paga millor per fer la mateixa feina, doncs canvien d’escola i això és natural i humà que passi. Evidentment que si una Escola, per la seva organització, treballa majoritàriament amb Clubs, podrà garantir més feina al professor que no pas aquella altra que viu de les classes que entren directament. Tornem al sistema “empresarial”, si busques feina potser en trobaràs. Si esperes que la feina vingui sola, sempre estaràs en pitjors condicions. De totes maneres això del treball amb Clubs perdoneu que us digui que és una mica d’engany, ja que els clubs donen feina les vacances i caps de setmana (excepcions a part), i d’això també és difícil de viure-hi. Si no pots treballar cada dia de la setmana és difícil treure un sou digne.

Recórrer a la contractació de professors estrangers (sud-americans) que fan les dues temporades pensant que això soluciona el problema, és un gran engany (mireu exemples d’altres països que ho fan i tenen bastants problemes), perquè és donar feina a uns –que potser es conformaran amb menys sou d’entrada, però que després reclamaran com tothom per poder viure- per treure la feina a d’altres. No és un qüestió de si són nacionals o estrangers, és un problema de llocs de treball.

Diu l’article que hi ha Escoles que tenen “professors en pràctiques” i que aquestes no són remunerades (la llei ho permet, però no obliga). És natural que facin les pràctiques en una Escola perquè estan obligats a fer-les, tanmateix a la mínima marxen tan aviat com poden. Normal.

Treballar en una Escola més gran no es garantia de treballar més. El que he llegit a l’article original que els professors busquen anar a Escoles més grans que els hi garantissin més feina, és una veritat relativa. En principi a molta gent els hi agradaria treballar en una gran empresa perquè aparentment té més avantatges. Tanmateix és sabut que això no sempre és així. Com a qualsevol altre lloc, fer feina en una empresa gran té també inconvenients importants. La feina és igual a tot arreu.

Jo crec que no és veritat que no hi hagi professors, n’hi ha i molts (i bons). El que hi ha és una oferta molt (massa?) gran d’Escoles i això porta a dues conseqüències; hi ha molta rotació de professors entre Escoles –ja s’esmenta a l’article original-, ja que tothom busca una oferta de feina millor, i la segona és que les Escoles els hi queden moltes hores buides que no poden omplir d’alumnes i, per tant, el professor no pot treballar totes les hores que voldria.

Només a títol d’exemple a l’IES de Poble de Segur aquesta temporada haurà fet tres convocatòries de TD1 i l’ETEVA (Vall d’Aran) dues més. Això només aquests dos centres de formació. Podem fer una extrapolació del que passa a tot el país? Creieu que falten professors?

Actualment, hi ha canvis en la pràctica dels esports de neu com esmentava al principi de l’article; jo tinc la sensació que els esquiadors contracten actualment menys classes d’esquí que abans. Per què? Dons per diverses raons:

Primera: Segurament el fet que sigui (o sembli que és) més fàcil esquiar amb el material actual (càrving), fa que es cregui que un professor no és tan necessari com ho era fa uns anys.

Segona: Tinc la sensació (insisteixo que les meves opinions són això, opinions i no dades contrastades) que el nombre d’esquiadors està baixant a casa nostra, és a dir hi ha menys gent que comença a esquiar ara que fa uns anys i lògicament els debutants són el principal client de l’Escola d’Esquí.

Tercera: Des de l’Administració no es fa un programa de promoció de l’esquí escolar com s’havia fet anys enrere i, per tant, el nombre d’escoles que van a esquiar ha disminuït, i aquestes eren les que nodrien de classes els dies feiners, ja que en el nostre país no hi ha les vacances escolars de febrer que hi ha a tot Europa i que crea una consciència col·lectiva de repartiment de vacances en lloc de concentració a l’agost.

Quarta: Penso que en molts casos les Escoles d’Esquí haurien de canviar una mica el seu sistema i fer-se “més comercials” per a captar més alumnes. Imagino que qualsevol escola de qualsevol especialitat (idiomes, mecànica, dibuix…) es deu preocupar de buscar alumnes interessats en el seu ensenyament i així pot donar feina més o menys estable als seus professors contractats. Pel que conec moltes Escoles d’esquí estan a l’espera que els alumnes vinguin a buscar-los. Les Escoles que d’una forma o altra es mouen, tenen millors resultats. Segueix sense haver-hi un relleu generacional en la direcció de les Escoles i per això els hi costa adaptar-se als nous temps i noves tecnologies.

I quinta: (i potser la més important) no hi ha cultura d’aprenentatge i perfeccionament de l’esquí i no es valora prou la feina dels tècnics esportius (és igual que siguin d’esquí o guies de muntanya o barrancs…). Doneu una ullada del que passa a altres països i veureu quina diferència hi ha.

Una Escola d’Esquí no pot viure de treballar els caps de setmana i les vacances de Nadal (Setmana Santa quasi ja no compta) i organitzar-se amb una petita plantilla de professors “fixes” i una quantitat enorme de professors “eventuals o de cap de setmana”. Això no és rendible per a ningú i com ja hem dit, si un treball no et permet viure, l’abandones i canvies de feina.

La entrada Falten professors d’esquí? se publicó primero en La Mountain.

En els darrers dies he llegit dos articles publicats a nevasport.com sobre el cost d’una classe d’esquí. En els articles es té en compte que hi ha diferents nivells de professors (poden ser TD1, TD2 i TD3). En aquests articles qüestionen si l’alumne hauria de pagar un preu diferent en funció de quin és el nivell tècnic de professor que li dona la classe.

Cal advertir que en cap cas voldria polemitzar ni contradir les opinions que s’han escrit en aquests articles. Però aprofitant l’ocasió, aprofito per donar la meva opinió sobre el tema.

No entro aquí a valorar ni a fer cap anàlisi de les titulacions actuals dels professors d’esquí. Ni nacionals ni internacionals. Ni tan sols de les equivalències entre països. Només ho faig des de la meva posició, i ho faig després d’haver dedicat molts anys de la meva vida (i en certa manera encara ho faig) a l’ensenyament. també pel fet d’haver tingut aquesta discussió tant amb alumnes com amb altres companys de professió. I és que veig que, per anys que passin, el tema no està resolt. És un tema molt recurrent i es repeteix sovint.

Un professor d’esquí és un professional.

El primer que vull posar sobre la taula és el perquè fem diferències entre professions. La feina de professor d’esquí (o snowboard) és tant “professional” com qualsevol altre. Sempre m’ha molestat quan algú en deia: “així que fas de professor d’esquí?” Doncs no, no faig de professor. “Sóc professor”. I de fet, antigament, quan en el DNI hi constava la professió, en el meu hi posava clarament professor d’esquí.

Per tant no accepto que el fet de ser un professor d’esquí sigui diferent del –per exemple- professor d’autoescola, o del professor d’educació física, o del mecànic de cotxes, o del tècnic de calefacció, etc.

Tots som professionals de la nostra feina i, en principi, tots la fem tan bé com sabem. De fet, quan contractes els serveis professionals de qui sigui (un mecànic, un electricista…), heu preguntat mai a l’empresa per a la qual treballa si és un tècnic amb titulació de Grau Mitjà o Grau Superior? Oi que no? El que faig és sol·licitar un tècnic que m’arregli el que s’ha espatllat i dono per suposat que està capacitat per a fer la feina.

I l’empresa que m’envia el tècnic em cobrarà el mateix preu, tant li fa qui hagi vingut a arreglar el problema. És que un alumne paga diferent preu per una classe de xinès (per posar un exemple) en una acadèmia si qui li dona la classe és un professor amb un grau de xinès D o un que només té grau A? No, sigui d’una acadèmia, d’una escola o d’una empresa, tots cobren el seu preu per la feina, no per la titulació que té el tècnic corresponent.

Tècnica i pedagogia en equilibri

És evident que després hi ha un altre aspecte que influeix a la nostra feina. El professor d’esquí té dos vessants a la seva feina (igual que quasi tots els altres): el vessant tècnic i el vessant, diguem-li, comercial.

Està clar que per molt bo que siguis tècnicament parlant, si ets un desastre en les teves relacions professor-alumne, ningú voldrà contractar-te. De la mateixa manera al contrari, per molt bo que siguis en les relacions humanes, si no ets prou bo tècnicament tampoc hi haurà res a fer.

Per això en la formació de professors, hi ha una formació també pedagògica. Cal que el professor sàpiga perfectament com ha de comportar-se amb els alumnes i com ha d’enfocar una classe perquè sigui amena i ben aprofitada.

En principi, qualsevol professor una vegada ha obtingut la seva titulació (independentment de
si és TD1,TD2, o TD3) està capacitat per a ensenyar.

En el cas que la seva titulació li permeti tenir alumnes fins a cert nivell, és l’escola d’esquí qui té l’obligació de repartir les classes de forma efectiva entre els diferents professors per tal que cadascun faci bé la seva feina.

D’aquí ve també la recomanació de contractar les classes a les Escoles d’esquí reconegudes per a garantir-nos que el professor que tindrem estarà capacitat i que ho farà d’acord amb el nostre nivell d’esquí.

Ara bé, que això es compleixi és un altre tema que ens portaria a escriure un altre article i que potser, més endavant, escriuré.

https://lamountain.es/blog-de-articulos-de-la-mountain/

La entrada Reflexions sobre les classes d’esquí se publicó primero en La Mountain.

Som molts els apassionats de la neu que, per desgràcia, no poden estar tot l’hivern gaudint de la muntanya i les seves magnífiques estacions. Posar-nos els esquís o la taula ens allibera de totes les càrregues i maldecaps que portem a sobre, i ens permeten connectar amb la natura.

La pregunta que plantejo en aquest article és, i pensant en aquests esquiadors que pugem a esquiar entre 4 i 7 dies per temporada… és millor concentrar-nos en fer una setmana d’esquí o gaudir de 2 o 3 caps de setmana?

Inconvenients que ho semblen a primera vista

Els caps de setmana acostumen a ser els dies seleccionats per una majoria de públic, quan la feina ho permet i els nens no van a l’escola. Trobem també un públic disposat a planificar i organitzar-se per a poder escapar-se uns dies més. Aquests últims concentren els seus esforços en una mateixa setmana d’esquí per a poder gaudir de diversos dies continuats.

Així doncs, ens preguntem quin dels dos models és més efectiu, tant pel que fa a l’impacte econòmic com social: esquí de setmana o caps de setmana?. Els caps de setmana acostumen a ser els dies seleccionats per una majoria de públic, quan la feina ho permet i els nens no van a l’escola.

La resposta no és tan clara com podria semblar a primera vista: en principi podem pensar que passar una setmana a la neu ens porta molts avantatges; d’una banda la inversió econòmica que farem serà molt similar a la que faríem si anem a esquiar tres caps de setmana (mantenint les mateixes característiques). El forfet i l’allotjament tenen un cost fix per dia, encara que en comprar-ho per a una setmana sempre serà més barat que comprar dia per dia.

Tampoc té el mateix cost un curset d’esquí d’una setmana a raó de 2 o 3 hores diàries que apuntar-se cada cap de setmana a les mateixes hores de classe col·lectives. Si agafem una setmana de curset, és bastant més econòmic que fer-ho sis dies en 3 caps de setmana.

Sembla evident que si anem una setmana a qualsevol estació, el desplaçament és un únic, anada i tornada. Si anem 3 caps de setmana a la mateixa estació, són 6 desplaçaments. Per tant multipliquem per 3 el cost del viatge.

Fer una setmana ens podria permetre triar destinacions més llunyanes o estacions més grans, on podrem gaudir més de l’esquí. Al final l’avantatge més clara de l’esquí-setmana és el volum d’esquiadors que trobem, sempre més baix que qualsevol cap de setmana.

La concentració d’esportistes és un factor determinant per poder gaudir de les pistes (sobretot si fem classe amb un professor), i en aquest sentit esquiar entre setmana ens ofereix una tranquil·litat destacada amb relació als caps de setmana. En el cas que ens apuntem a un curset d’esquí, la continuïtat de diversos dies d’esquí ens facilita l’aprenentatge i l’evolució com esquiadors i esquiadors. També ens permet mantenir la concentració i consolidar la nostra tècnica. La continuïtat de diversos dies d’esquí ens facilita l’aprenentatge i l’evolució com esquiadors i esquiadores.

Així quin avantatge te l’esquí de cap de setmana? Doncs no s’ha de menysprear perquè crec que té les seves. A les famílies els hi va bé perquè és difícil lligar a tots els membres de la mateixa una setmana determinada; les feines dels pares, les escoles dels fills, les obligacions quotidianes… tot plegat condiciona i dificulta l’escapada cap a unes vacances hivernals, almenys al nostre país, en el qual no aconseguim introduir un calendari escolar europeu amb vacances al febrer.

D’altra banda anar a esquiar els caps de setmana et dona una certa llibertat d’escollir; si vols cada cap de setmana pots conèixer una estació diferent i això és molt agradable. És clar que anar a esquiar els caps de setmana trobarem les estacions més plenes i això sempre té els seus inconvenients; cues als remuntadors que es tradueix amb menys baixades i per tant un augment pràctic del preu del forfet, que moltes vegades ja és més car el cap de setmana que els feiners.

Avantatges dels cursets d’esquí de Setmana Blanca

Si tornem al curset, normalment les classes col·lectives de cap de setmana que fan a les escoles d’esquí, estan més plenes els caps de setmana que no pas els cursets de setmana i ja se sap, si hi ha més alumnes hi ha menys concentració i menys temps per a cada un, el que vol dir que és una classe “no tan ben aprofitada”.

Cua el cap de setmana, tranquil·litat en dies laborables

Les cues a la carretera, un dels grans drames de l’esquí. Quantes hores hem passat fent cua al Túnel del Cadí o per sortir per la frontera d’Andorra? Bufa!

Per contra, pujar a qualsevol estació per anar a passar-hi una setmana blanca (incloses les de tot Europa) i fer-ho el dissabte tarda o el diumenge, tranquil·lament, i veure la cua de cotxes en direcció contrària que acaben la seva jornada d’esquí mentre tur arribes per passar-hi una estada llarga… és tot un plaer per si sol.

La meteorologia

I per últim la climatologia; pugem a l’estació el cap de setmana i precisament aquells dies el temps es gira i ens obliga a esquiar en condicions dolentes, mal rollo. Si passem una setmana a la neu evidentment que podem tenir dies de mal temps –el temps no es pot garantir- però és difícil que faci mal temps tota una setmana sencera. I despertar-se i veure que aquell mal temps que feia ahir avui s’ha convertit en un dia esplèndid, és tot un goig.

Així doncs, i al meu criteri, l’aposta per una setmana d’esquí guanya: menys públic, millora de tarifes, més continuïtat i millora de la tècnica, millora de condicions (amb menys esquiadors les condicions en pistes es mantenen més i millor), etc.

Si hem d’invertir els nostres diners per a viatjar a la neu, plantegeu-vos fer-ho concentrant els esforços en una mateixa setmana, i gaudir al màxim d’aquest esport que tant ens apassiona.

La entrada Que és millor; esquí de setmana o de caps de setmana? se publicó primero en La Mountain.

REPORTATGE: IVAN SANZ – diari de la neu

Desglossem 20 canvis o fets concrets ocorreguts entre els anys 1998 i 2018 en el món de la neu i l’esquí a Catalunya i que suposen un abans i un després. A la societat catalana, en general, ha canviat la importància i la manera d’entendre l’esquí. A vegades per millorar i altres per empitjorar. També han canviat els hàbits dels esquiadors i alguns aspectes que sovint ens han passat per alt.

Aquest article no pretén ser una cronologia dels canvis any per any, tot i que la majoria es poden datar perfectament. Altres són més extensos en el temps i es generen durant el transcurs de diversos anys.

1 • El darrer projecte d’una estació d’esquí.

Va ser fa 20 anys, l’any 1998, quan es presentava el darrer projecte per iniciar la construcció d’una nova estació d’esquí. VallfoscaInterllacs va ser la presentació d’un projecte que, en certa manera, feia que al Pirineu s’arribés al sostre pel que fa a complexos d’esquí. S’havia programat inaugurar el 2016, es va posar la primera pedra el 2007 i va fer fallida tot just un any després.

2 • L’après-ski comença a canviar.

A finals dels anys 90 el model d’après-ski sovint es basava, només, en un sopar al restaurant de moda i la visita pertinent als bars, pubs i discoteques dels pobles peu de pistes. Se seguia el model francès dels Alps. En entrar al nou segle comencen a proliferar activitats força més variades. Potser hi té a veure l’efecte Caldea, el complex d’aigües termals inaugurat al centre d’Andorra l’any 1994 i que va obrir la porta a què, a poc a poc, s’incorporessin moltes més activitats a l’après-ski.

Après-ski al bar Sapastre d’Espot (Foto: diaridelaneu.cat).

3 • Els snowparks, nous veïns.

En entrar al nou segle, l’any 2000, comencen a proliferar els primers snowparks a les estacions. Primer de forma molt bàsica, amb pocs mòduls, i a poc a poc fent-se grans, més equipats i complexos. Aquests ja no ocupen espais marginals a les estacions sinó que ocupen espais centrals i més d’una zona. La modalitat lliure en esquí i surf de neu és de les poques que va creixent en practicants.

4 • Neixen els grans dominis del Pirineu.

Entre els anys 1999 i 2004 neixen els grans dominis com Alp2500, Grandvalira, Vallnord o el forfet de Les neiges catalanes. L’esquí es trobava en una fase del tot expansiva, no només en dominis esquiables, remuntadors i més quilòmetres esquiables a les estacions, sinó també en nombre d’aficionats, creixent sobretot el nombre practicants de surf de neu.

La Molina i Masella i formen un domini esquiable de 120 km de pistes conegut amb el nom de Alp 2500 (Foto: arxiu LM).

5 • El Pirineu deixa de perdre la batalla de l’inici de temporada davant dels Alps.

La moda d’estrenar la temporada a les macros-estacions alpines pel pont de la Puríssima comença a decaure. Les millores constants en innivació permeten obrir les estacions pirinenques en iguals o similars condicions que les alpines, i això per les mateixes dates. La fugida massiva d’esquiadors catalans caps als Alps deixa de ser-ho i els esquiadors es reparteixen més equitativament entre les dues serralades.

6 • Aquells meravellosos anys rècords de vendes.

Entre els anys 2005 i 2006 la venda de material d’esquí o snowboard, sobretot aquesta darrera modalitat, escombra tots els rècords. Per exemple, l’ús del casc, marginal abans d’entrar al nou segle, comença a popularitzar-se a partir del 2006. Són anys en què gairebé totes les marques del sector se superen en el nombre d’unitats venudes. L’esquí viu, amb tota seguretat, el moment més dolç en xifres de negoci. Encara avui i segons dades de la patronal que agrupa les principals marques d’esquí, l’any 2017 només es va vendre un 40% del que es venia el 2006.

7 • La crisi i el declivi de practicants.

L’any 2007 es toca sostre. Comença el primer símptoma de declivi en tots els àmbits. Es comença a reduir el nombre de botigues d’esports i punts de venda, una tendència que afecta pobles i ciutats, siguin al Pirineu o en ciutats de la costa o centre del país. I un canvi d’hàbits: la venda de material passa de botigues petites i especialitzades a grans superfícies comercials o grans cadenes. El nombre de practicants també sembla que toca sostre.

8 • S’aturen les inversions a les estacions d’esquí.

L’any 2008, amb la crisi del “totxu” ja instal·lada al país, els sous també es redueixen. Cada cop són més freqüents les unitats familiars en què algun membre de la família perd la feina, i si hi ha menys ingressos a les famílies, també es nota amb menys freqüentació d’esquiadors a les pistes. S’inicia un suau però progressiu declivi de l’afluència d’esquiadors a les estacions. A partir de 2009 les estacions d’esquí inverteixen en manteniment de les instal·lacions, però s’acaben les grans inversions en remuntadors. Només Grandvalira i Baqueira continuen invertint en instal·lacions o reformes.

9 •La setmana blanca desapareix.

Les setmanes blanques dels anys 90 han, gairebé, desaparegut. Molt poques escoles o instituts poden dedicar una setmana sencera a la neu. Cada vegada més s’opta per fer estades de dos o tres dies, i els que arriben a fer una setmana dediquen el darrer dia a altres activitats. Remarcable el fet que hi va haver un intent per institucionalitzar-les en l’àmbit acadèmic i establir-les oficialment l’any 2009. Va fracassar tots just un any després.

10 •La Candidatura de Barcelona-Pirineus.

L’any 2010 saltava per primera vegada als mitjans de comunicació la notícia d’una possible candidatura de Barcelona-Pirineus per a uns jocs d’hivern. Ha estat una de les poques notícies que a partir d’aquell moment ha sovintejat més o menys periòdicament als mitjans i que han recordat a la societat que en aquest país hi ha opcions i possibilitats per fer-ho possible. Ha estat una de les qüestions més positives que han aconseguit remoure consciències entre la comunitat esquiadora i que ha fet que institucions i la política en general es prenguin amb més consideració els esports d’hivern.

11 • El lloguer guanya la compra.

Un fenomen curiós es dóna a partir de 2010, quan els preus dels lloguers d’equips d’esquí per a debutants va a la baixa. Llogar un equip d’esquí en lloc de comprar-lo sembla un argument i raó de pes que guanya adeptes. Les vendes de material per a debutants a particulars s’enfonsen a les botigues especialitzades. El lloguer guanya la batalla a la compra i les estacions d’esquí s’equipen amb material bo que, a més, és renovat sovint.

12 •La dada clau per a uns jocs d’hivern: Catalunya necessita 1.400.000 esquiadors.

A partir de 2011 el nombre de practicants i debutants a l’esquí s’estanca o entra directament en declivi. La crisi frena l’entrada de nous practicants als esports d’hivern. A més, a Catalunya es calcula que hi ha una població esquiadora propera als 700.000 esquiadors, una mica menys del 10% de la població. Aquesta xifra es considera insuficient si es volen organitzar uns jocs d’hivern amb mínimes garanties d’èxit de representació en els jocs. La xifra hauria de ser el doble, amb la qual equipararia Catalunya amb els països del seu entorn amb tradició més sòlida en esports de neu.

Catalunya necessita més esquiadors per organitzar uns Jocs olímpics d’hivern amb més garanties (Foto: arxiu).

13 • L’efecte Kilian Jornet

A partir de 2012 l’efecte Kilian Jornet activa la febre de l’skimo. L’esquí de muntanya, tot i que amb llarga tradició als Pirineus, però pocs practicants, es posa de moda. Es comencen a veure els primers esquiadors de muntanya de forma estable i cada vegada amb més freqüència dins les mateixes estacions d’esquí, un fet que abans era força excepcional. Cada vegada més pares i mares compren el forfet pels seus fills mentre entre ells opten per fer skimo, raquetes o potser passejar entre terrasses i bars al peu de pistes.

14 • Estacions d’esquí que fan fallida.

Algunes estacions d’esquí alpí van caient en fallida al Pirineu català ja als anys 80. També ho farà Bonabé, d’esquí de fons, l’any 2000. Espot i Port Ainè, l’any 2008, i Vallter a l’any 2013, passen a ser estacions en fallida. Boí Taüll també és intervinguda l’any 2014. Les tres primeres, per evitar el seu tancament, se les queda la Generalitat de Catalunya, que les gestiona per mitjà del Grup FGC. A l’Aragó passa, si fa no fa, el mateix, però en diferents fases i motivacions i neix el gegant conegut com a Aramón, que agrupa a 5 estacions: Cerler, Formigal, Javalambre, Panticosa i Valdelinares.

15 • La revolució de la informació i les xarxes socials.

A partir de 2013 les estacions d’esquí milloren en informació les seves webs i gairebé totes comencen a incorporar les webcams per facilitar informació real al client, però també incorporen ofertes de paquets en forfets, hotels, etc, algunes actuant com a veritables agències de viatges. La manera d’informar-se per part dels esquiadors també comença a canviar i es qüestiona la informació oficial. Els fòrums per internet específics sobre neu guanyen importància i les xarxes socials democratitzen la informació i permeten contrastar-la respecte al que diuen les fonts oficials. A l’esquiador ja no se’l pot “enganyar”.

16 • El boom de l’esquí forapistes.

A partir de 2014 l’efecte FreerideWorld Tour celebrat als Pirineus posa de moda l’esquí forapista. Tot i que ja se disputaven competicions com El Dorado, amb una primera edició l’any 1998 a Vall de Núria, no és fins a la celebració del FWT d’Arcalís que la modalitat es catapulta al màxim exponent al Pirineu. Falta veure si és una modalitat que arriba per quedar-se o si pot acabar sent una tendència o moda passatgera.

17 • Els esquiadors envellim i no hi ha prou regeneració.

Un estudi de Laurent Vanat del 2015 avança que el lleure a l’hivern està canviant. Els esports d’hivern tenen altres alternatives molt seductores en preus i comoditats: el turisme de creuers o el turisme rural creixen amb força en ple hivern i competeixen directament amb els esports d’hivern com a opció de lleure. I el més preocupant: la família esquiadora envelleix a marxes forçades. El gruix dels esquiadors en un percentatge superior al 50% el formen les generacions nascudes als anys 60 i 70.

18 • L’esquí, assignatura obligatòria a les escoles del Pirineu.

Els nous esquiadors que entren a pistes i repeteixen l’experiència provenen bàsicament de famílies esquiadores o d’ambients on es viu, més o menys, a prop dels esports d’hivern. Una experiència positiva conseqüència de la possible candidatura per als jocs d’hivern a Barcelona-Pirineus és que, per primera vegada, i a partir de 2015, els esports d’hivern passen a ser assignatura obligatòria a les escoles del Pirineu. És la primera aposta en ferm a escala institucional per posicionar i difondre els esports d’hivern a les poblacions del Pirineu.

19 • L’esquí d’estiu en perill d’extinció.

Adéu al famós lema de Tignes de 365 dies d’esquí. Deu ser una de les conseqüències més evidents i a la vegada dramàtiques del progressiu escalfament global. A l’estiu molts esquiadors catalans viatjàvem a les glaceres alpines, però el trasllat ja no té massa sentit ni al·licients. Poques pistes per a l’esquiador turista, neu de mala qualitat i escurçament dels dies en què les glaceres obren, sobretot a l’agost, fan que molts esquiadors catalans deixin de visitar els Alps en plenes vacances estivals. I l’any passat el darrer exemple: Passo-stelvio tancava per primera vegada l’estiu passat en plena campanya estival, un fet sense precedents.

20 • I la pitjor herència.

En aquests 20 anys han tancat fins a 3 estacions d’esquí alpí. Es tracta de (Rasos de Peguera 2004) i dues a la Catalunya del Nord (Puigmal 2013 i Puigbalador 2017). L’any 2000 també va tancar una estació d’esquí nòrdic: Bonabè.

La entrada Què ha canviat en el món de l’esquí a Catalunya en els darrers 20 anys? se publicó primero en La Mountain.

La setmana passada llegíem la trista notícia de la mort d?un esquiador a Port Ainé, víctima d?una caiguda desafortunada. Des de fa temps estic reflexionant sobre la seguretat a les pistes d´esquí. Tinc la impressió que d’aquest accident se n’ha parlat – i escrit – molt poc i això no deixa de sorprendre’m quan altres vegades accidents similars han fet córrer rius de tinta.

Serà per la situació que estem vivint, serà per la poca afluència d’esquiadors a les estacions d’esquí, o serà per qualsevol altra raó que se m’escapa, però aquesta sensació de no saber més detalls dels fets em sorprèn molt.

Us puc assegurar que he buscat als mitjans -especialitzats i generalistes- informació sobre aquest accident i res, o molt poca informació. Una notícia molt concisa:

“Un esquiador de 56 anys ha mort aquest dilluns a l’estació de Port Ainé (Pallars Sobirà), segons han confirmat fonts dels Mossos d’Esquadra i de Ferrocarrils de la Generalitat (FGC).

Els gestors de l’estació d’esquí de Port Ainé han detallat que, al moment del descens, l’home hauria topat amb un altre esquiador que estava aturat. Aleshores, hauria perdut el control i ha acabat xocant contra un paravent.

Els fets han tingut lloc poc abans de les 12 del migdia i els serveis d’emergències han arribat en tres minuts i han practicat les maniobres de reanimació. També s’ha activat l’helicòpter del SEM, però no s’ha pogut fer res per salvar-li la vida. La víctima, de nacionalitat japonesa, residia al poble de Roní, al municipi de Rialp (Pallars Sobirà).

Fonts de FGC han explicat que aquesta és la primera persona que perd la vida a l’estació de Port Ainé mentre practicava esquí, a tota la història de l’estació d’esquí.

A més, han indicat que la zona on hi ha hagut l’accident estava senyalitzada, així com la resta del domini esquiable de les pistes. També han dit que s’ha seguit en tot moment el protocol de seguretat establert” https://www.nevasport.com/, https://www.elperiodico.com/es/sociedad,….

Aquesta mateixa notícia es repeteix a tots els mitjans, sense més explicacions. Deu ser perquè estic molt sensibilitzat amb el tema dels accidents d’esquí -https://www.lamountain.es/seguridad-las-pistas- però no puc deixar de pensar en el que havia de passar perquè algú tingui la desgràcia de patir un accident ia sobre deixar la vida practicant un esport que estimem tant com és l’esquí.

En qualsevol cas, reflexionant sobre la seguretat a les pistes i si analitzem la notícia tal com es descriu, hi ha preguntes que no deixen de donar-me voltes pel cap. L’esquiador “aturat” estava aturat al mig de la pista o una mica apartat del pas general? ¿L’esquiador accidentat baixava a una velocitat ajustada al nivell d’esquí o anava excessivament ràpid, aprofitant que aquesta temporada hi ha molt pocs esquiadors a les estacions? Tenia prou nivell d’esquí per a la pista que baixava?

Sense entrar en detalls de la causa de l’accident – ​​sempre hi ha una raó i en aquest cas la desconeixem – insisteixo a reflexionar una vegada més en si realment estem esquiant d’acord amb el nostre nivell tècnic. He esmentat diverses vegades que hi ha dues coses (com a mínim) que han ajudat moltíssim a facilitar la vida als esquiadors: els esquís carving i el cada dia millor condicionament de les pistes. Però alhora aquests avantatges també es converteixen en enormes “inconvenients”.

Moltíssima gent creu que esquia millor del que realment esquia. Les classes d’esquí – particulars i/o col·lectives – han patit una caiguda espectacular, per no dir que una classe de surf de neu és gairebé un miracle. És una realitat que si abans a un debutant muntar-se en un remuntador significava un mínim de 2 a 3 hores de curset, avui dia (que les estacions han reemplaçat telesquís per telecadires i per tant no hi ha cap dificultat per pujar) trobem “esquiadors atrevits” que es llancen per les pistes sense control. Parlo de debutants com a exemple (potser els menys) però sí que passa el cas d’esquiadors intermedis i crec que sobretot el d’esquiadors que es creuen molt avançats i potser no ho siguin tant.

Amb uns esquís de 165 cm o menys i amb una pista perfectament trepitjada, qualsevol li sembla que cal baixar a tota velocitat sense importar quanta gent està esquiant en aquell moment per la mateixa pista que tu. No fa gaire vaig tenir una amigable discussió relacionada amb això. Mentre pujava a un telecadira, a propòsit d’un típic xoc entre esquiadors que acabàvem de presenciar, va sorgir una discussió entre els amics que ocupàvem la cadira sobre qui havia estat el responsable del xoc.

Evidentment per a mi la cosa estava més que clara: l’esquiador que va per davant – per sota – o com li vulgueu trucar, té sempre preferència i el que va darrere és el que té l’obligació d’observar i preveure els moviments que farà el seu predecessor.

No val excusar-se amb “és que se m’ha creuat”, “és que ha fet un viratge molt gran ocupant tota l’amplitud de la pista”, NO VAL. El que va darrere pot – i ha de – veure els que van davant i per tant és la seva obligació no posar en perill els altres esquiadors.

Reflexionant sobre la seguretat a les pistes, penso amb l’accident de Port Ainé perquè estem veient que els accidents per col·lisió a l’esquí – i surf de neu – van en augment cada any (evidentment aquest any serà una excepció) quan el nombre d’esquiadors no està augmentant – almenys de forma significativa –. Pregunta: Què és el que passa? Convertirem l’esquí en un esport de molt més risc del que ja té per la seva naturalesa? Tan difícil és comportar-se de manera “civilitzada” quan estem esquiant?

Al llarg de la meva trajectòria personal he estat “envestit” un mínim de dues vegades per un altre esquiador. Per sort cap d’elles m’he lesionat, però us asseguro que les dues “envestides” vaig sortir volant literalment i podien haver estat força greus. Vaig tenir sort. Però, calia esquiar amb tal descontrol que no fossin capaços d’esquivar-me? Crec que és un tema molt important, que pot portar conseqüències i que no està pres amb la serietat que mereix.

La entrada Sobre la seguretat a les pistes se publicó primero en La Mountain.

Llegia un post fa uns quants dies que aquesta setmana passada es complien 49 anys de la victòria de Francisco Fernández Ochoa a l’Eslàlom dels Jocs de Sapporo, i de cop vaig recordar aquest dia, d’haver viscut amb enorme emoció la retransmissió de TVE i que precisament aquesta temporada em va marcar per sempre el que seria la meva vida dedicada a la neu.

Els anys 1969 i 1970 jo havia fet sengles cursets d’esquí a Val d’Isere a través de l’organització UCPA. L’any següent vaig decidir que el que jo volia era treballar en una Estació d’esquí, per poder viure la neu de prop. Un Club d´Esquí de Barcelona que organitzaria cursets d´esquí per a escolars, em van donar l´oportunitat de començar una vida a Andorra. Em vaig embolicar la manta al capdavant i me’n vaig anar a treballar a Andorra sense saber gaire què és el que faria. Només m’interessava estar el més a prop de la neu possible i aquesta gent em van donar l’oportunitat d’aconseguir-ho.

No cal dir que tot i que als cursets realitzats amb UCPA de Val d’Isere havia millorat el meu nivell (jo ja esquiava quan em vaig apuntar al curs), estava encara molt lluny de tenir un nivell d’esquí prou alt com per pretendre professionalitzar-me. Però aquells primers dies de desembre, amb una Estació de Grau Roig gairebé acabada d’inaugurar i per les dates amb molt poca gent (gairebé ningú esquiava llavors abans de Nadal) van servir perquè algú de l’Escola d’Esquí veiés que amb una mica d’esforç per part meva podia deixar de ser un esquiador turista mitjà a ser un bon esquiador. I em va llançar un repte: “tens fins a Nadal per aprendre a esquiar de debò, si ho aconsegueixes et quedes a treballar de professor” (col·laborador es deia en aquella època).

Vaig passar 20 dies de desembre esquiant totes les hores del dia, des que obrien l’estació fins que tancaven a les 17 hrs. Picant-me per les pistes i sobretot pels fora-pistes ja que era la manera com el meu nivell d’esquí milloraria substancialment.

Crec que ho recordo com els 20 dies més durs de la meva vida; ni la neu, ni el temps, res no va aconseguir que un sol dia deixés d’esquiar (i de donar-me centenars de coques) per aconseguir el meu objectiu.

Però com gairebé sempre el sacrifici i l’esforç et porten a aconseguir el teu objectiu i van arribar les vacances de Nadal, van començar a arribar els esquiadors i jo m’estrenava com a “professor” a l’Estació de Grau Roig.

Com us podeu imaginar aquest hivern crec que no vaig fer ni una hora de classe que no fos amb nens i debutants, era el que li tocava a un “col·laborador”, però m’era igual. Tenia moltes hores entre dilluns i divendres que hi havia molt poques classes o no n’hi havia cap i per tant tenia molt de temps per esquiar i aprendre.

Gent com Joan Miralles o Ferrán Piqué van ser els meus primers mentors que em van portar de la mà i en vaig aprendre moltíssim, grans professionals que em van ensenyar tota la tècnica i tots els trucs perquè despertés en mi la passió per l’ensenyament de l’esquí.

En acabar la temporada tenia una cosa ben clara: aquesta era la meva passió, estimava l’ensenyament de l’esquí. Tothom sap –o es pot imaginar– que ensenyar a esquiar no és passar-se el dia esquiant per on tu vols, com vols i gaudint de les pistes. NO, ni de bon tros. Quan t’hi dediques, hi ha dies de mal temps, fins i tot de molt mal temps i tu portes 4 hores de classe però l’alumne és la primera hora. Tu estàs d’aguantar el vent o la nevada fins al monyo, però ell acaba de sortir de la cafeteria calentet i vol aprendre encara que les condicions no siguin les més apropiades.

Us asseguro que hi ha dies que el que menys et ve de gust és esquiar, però els alumnes manen i ells sí que volen. Tot i que de vegades des de fora ho sembla, els professors d’esquí no som uns pirates que caminem per les pistes tot el dia gaudint, ser professor d’esquí és una altra cosa. La teva obligació és crear les condicions perquè l’alumne pugui aprofitar al màxim les hores que té al davant. Creieu-me, fer classes d’esquí per molt que ho sembli no és la panacea per esquiar al màxim. Fer classes d’esquí -igual que qualsevol altre ensenyament- és dur i cal tenir vocació.

I vaig descobrir que en tenia, havia descobert que tenia vocació per a l’ensenyament. En contra de l’opinió de molta gent, familiars i amics em deien que “això està molt bé, però veuràs com a final de temporada acabes fins a la gorra…” doncs no, no vaig acabar fins a la gorra, al contrari em va encantar i vaig decidir no només que m’hi dedicaria al 100% sinó que a més volia ser bo en la meva feina, el millor possible.

M’he dedicat a l’ensenyament de l’esquí en unes quantes estacions d’esquí després de Grau Roig, Molina, Candanchú, Vallter, Les Angles, Tignes…. i sempre el meu objectiu ha estat que els meus alumnes aprenguessin a esquiar tan bé com sigui possible i que a la vegada gaudiren de la neu i tot el seu entorn. No és a mi qui ha de valorar si l’objectiu ha estat o no assolit.

Ja fa força anys que vaig deixar l’ensenyament com a activitat professional, però sempre he seguit vinculat professionalment a la neu i això m’ha donat una altra oportunitat extraordinària. He conegut moltes Estacions d’esquí al món, no sé exactament quantes, crec que al voltant de 75-80, des de Risoul-Vars als Alps del Sud fins a Wishtler al Canadà. Dolomiti a Itàlia o Sant Anton a Àustria; gairebé totes les franceses, Les Trois Vallees, Alpe d’Huez, Chamonix….En alguna hauré estat més de 30 vegades (Tignes). Fa alguns anys vaig començar a guardar-me els forfets de les Estacions que visitava, però les que havia estat abans que m’entrés aquesta mania, no recordo quantes van ser.

I us asseguro que en queden moltes més per visitar. El món és ple d´Estacions d´esquí.

La entrada Una vida dedicada a la neu se publicó primero en La Mountain.

Per casualitat avui he tornat a llegir un parell d’articles que van aparèixer a la premsa aquesta temporada passada sobre accidents que esquiadors van provocar altres esquiadors amb resultats força greus, i no puc deixar de reflexionar sobre aquest tema ja que em preocupa molt.

Ja tinc força anys d’experiència en aquest món de la neu, m’he mogut per moltes estacions d’esquí de tot el món i el problema no és exclusiu d’un país o altre, és força generalitzat –a excepció dels Estats Units i el Canadà que el tenen molt controlat-.

Si analitzem una mica les lesions ocasionades per accidents d’esquí, veiem clarament que a través dels anys ha passat de lesions que el mateix esquiador es feia a les extremitats inferiors -turmell, genoll, tíbia i peroné, etc.- a lesions a la part superior del cos -maluc, espatlla i cap- i que moltes són provocades per col·lisió entre es.

Aquests darrers anys ha passat un fenomen molt especial a l’esquí. L’entrada massiva dels esquís moderns (carving) ha facilitat enormement l’aprenentatge, fins al punt que parlant de manera molt genèrica, els esquiadors creuen que el nivell d’esquí és molt superior al que realment tenen. És força comú veure esquiadors baixar per les pistes a velocitat molt superior a la que seria desitjable, tenint en compte que no esquien sols, que precisament per la modernització dels remuntadors, actualment el públic és a la pista en lloc d’estar a les cues com passava antigament. Esquia més gent ia més les pistes són més plenes. Si a sobre no actuem responsablement modulant la nostra velocitat a les diferents situacions que es donen en una pista, si a més tenim en compte que cada dia les estacions preparen més i millor les pistes, cosa que les fa més fàcils d’esquiar, un esquiador a certa velocitat quan hi ha molts més esquiadors per la mateixa pista, es converteix en un “míssil” difícil de controlar. Jo mateix he estat objecte diverses vegades de l’impacte d’aquests “míssils de neu”, en algun cas gent educada que s’ha parat demanant disculpes i assegurant-se que no m’havien fet mal, però d’altres (diria que les que més) aixecar-se sense ni tan sols disculpar-se o el que és pitjor, carregant-te la culpa per estar en la seva trajectòria. Vergonyós!

Què passa? El Carving ha fet que tots creguem que esquiem molt millor del que realment fem? És “obligatori” creure’ns que tots som participants de superg de la Copa del Món en una pista oberta amb centenars d’esquiadors que els convertim a les portes de la competició? ¿Que potser tenim un premi especial per arribar al peu de la pista en el menor temps? Són preguntes que em faig cada dia a la pista. Quan s’esquia per una pista buida, quan no tenim altres esquiadors que es poden creuar en el nostre camí, quan les condicions són correctes, pots córrer tot el que vulguis (o tot el que aguantes les teves cames, aquesta és una altra, la forma física), però quan la pista és plena de gent qualsevol cap de setmana o període de vacances, per què no som capaços de pensar en el pensament?

Posem un exemple: un esquiador atropella un altre enmig d’una pista qualsevol i li provoca una lesió. El que ha provocat l’accident el més probable és que es pugui aixecar (en algun cas ni s’arriben a caure) ràpidament, en el millor dels casos diu “perdó” mentre s’allunya tan tranquil si saber que l’altre quan reaccioni s’adonarà que el genoll, l’espatlla, l’esquena… el que sigui, està malmès, i alguns casos força greu. En un cas així, què fem? Localitzar un esquiador quan ha marxat del nostre costat és “missió impossible” en una estació d’esquí. Si deixem que se’n vagi el més segur és que en cap moment ho tornarem a trobar, i menys si nosaltres hem de ser evacuats pel servei de pistes. Posem un altre cas suposat: El mateix accident amb la diferència que a primera vista no hi ha cap lesió. Ens aixequem tan tranquils, acceptem educadament les disculpes del causant de l’accident però……. resulta que més tard, o l’endemà, en fred, si que tenim una lesió ia més pot ser que sigui greu. Si el mateix dia a la mateixa estació ja és pràcticament impossible localitzar un altre esquiador, com ho localitzem si és l’endemà? Què hem de fer? Com solucionem això? És impossible posar un “vigilant” darrere de cada esquiador, però cal fer alguna cosa. És curiós que quan circulem amb cotxe i tenim una petita esgarrinxada, un petit cop amb un altre cotxe, tots immediatament, amb tranquil·litat ens donem les dades de l’assegurança assumim la culpa de qui sigui i seguim el nostre camí. Si no hi ha acord entre els conductors, sempre pots recórrer a la policia perquè siguin ells els que facin el seu informe i ja les companyies d’assegurances s’arreglaran entre elles. (si, ja sé, de vegades cal arribar a judici perquè les companyies no es posen d’acord, pesempre el judici és entre les companyies no entre els particulars). Per què no té tot esquiador una assegurança a tercers obligatòriament? Per què he d’assumir jo –o la meva companyia d’assegurances- el cost d’un accident que jo no he provocat, que m’han provocat? Les estacions s’han d’implicar més en aquest tema? Realment coneixem els esquiadors les normes de comportament que al seu dia redacte la FIS i que, almenys de moment, són les úniques que hi ha?

Simplement és una reflexió feta després de rellegir algun article ara que ja s?acosta la temporada.

La entrada Seguretat a les pistes d’esquí se publicó primero en La Mountain.