El tribunal de Bonneville imposa un any de presó i una indemnització de 165.000 euros a l’esquiador perquè considera que circulava a una velocitat excessiva quan va provocar la tragèdia el gener del 2022 en una pista blava de Flaine.

El Tribunal ha declarat culpable d’homicidi involuntari un home de 43 anys després de la col·lisió mortal que va acabar amb la vida de la nena mentre esquiava en una pista blava.

Les perícies tècniques i els testimonis dels presents van confirmar que el condemnat baixava a uns 60 km/h, una velocitat que el fiscal va qualificar de “totalment inapropiada” per a les condicions de la pista. L’impacte va ser tan violent que tant l’esquiador com la nena van sortir volant uns quants metres pendent avall després de la col·lisió.

El cas ha reobert a França el debat sobre la seguretat a les estacions d’esquí i el comportament temerari d’alguns usuaris.

La federació d’estacions franceses i diferents col·lectius de monitors han recordat també la importància de respectar el Codi de Conducta de la FIS, que estableix que l’esquiador situat més amunt al pendent és responsable d’evitar els que es troben al davant, que tenen prioritat absoluta.

Fins aquí la notícia, ara és el moment de expressar la meva opinió sobre aquest fet i d’altres molt similars.

Qui de nosaltres, esquiadors més o menys experimentats, no ha sofert com a mínim un cop un accident d’esquí provocat per una col·lisió amb un altre esquiador/surfista? Segur que gairebé a tots ens han “atropellat” algun cop (o potser hem sigut nosaltres els que hem atropellat a algú) i una vegada més això em dona molt de pensar.

Ja he expressat més d’un cop la preocupació que tinc en aquest tema, per la meva seguretat, per la seguretat dels meus companys esquiadors i sobretot pel que pot acabar passant d’aquí a uns anys si continuem així.

Actualment, d’una banda, els esquís moderns (carving) conviden a fer viratges més oberts i més conduïts per les pistes i això inevitablement fa que la velocitat mitjana de l’esquiador augmenti sensiblement sobre la velocitat mitjana de temps enrere.

La facilitat que dona aquest tipus de material fa que en general molts esquiadors tinguin la sensació que la pràctica de l’esquí sigui molt més fàcil ara que abans i, per tant, creguin que el seu nivell d’esquí és molt superior al que realment és.

També és cert que les pistes estan més ben preparades i, per tant, conviden a practicar un esquí més “agressiu” perquè és més fàcil de baixar-hi. Per tant, augmentem el risc d’un accident.

Com que la millora del material també inclou la millora dels elements de seguretat d’aquest, ha disminuït el nombre de lesions a les cames (turmells-genoll-tíbia-peroné…) i hagi augmentat el nombre d’accidents per col·lisió (espatlles-tronc-cap…). Si no fos així no hi hauria hagut un augment tan gran de la utilització del casc en l’esquí. La gran majoria d’esquiadors hem introduït el casc a la nostra equipació perquè tenim més por de les col·lisions que d’una caiguda sols.

Aquest augment de la sensibilitat d’accidentar-nos per culpa d’un tercer, fa que moltes vegades ens preocupem més del nostre entorn a la pista que no pas del que nosaltres fem i si no ens concentrem en els nostres moviments, si no estem atents a la nostra direcció i als moviments que farà l’esquiador que tenim davant, tenim molt de risc de no poder evitar un accident produït per nosaltres mateixos.

Volem imitar els grans campions (normal que així sigui) però no tenim en compte que un corredor a banda de ser millor tècnicament i estar millor físicament que nosaltres, quan esquia a gran velocitat ho fa per una pista tancada on no hi ha més esquiadors passant d’un costat a l’altre. És el mateix cas que les curses de cotxes o motos, no corren per carreteres obertes amb altres vehicles circulant sinó que està tot pensat per a tenir el grau més gran de seguretat possible (el risc zero no existeix).

Ho reconec, ens agrada esquiar depresa, ens agrada la sensació de velocitat i aprofitar tot allò que una pista d’esquí ens dona per a gaudir-la al màxim, però sempre s’ha de tenir present que si hi ha altres esquiadors, si passem per una pista amb debutants o esquiadors amb menys nivell, no podem esquiar igual que si estem sols sense posar en risc a altres.

Personalment, em molesta bastant que molts esquiadors (no m’atreveixo a dir la majoria, però molts) desconeixen les normes FIS de comportament a les pistes. Ho veig sovint i he viscut alguns episodis on l’interlocutor no tenia ni idea de temes com la preferència de pas o de parar-se al mig de la pista…

He vist unes quantes estacions on hi ha les normes de comportament posades en cartells que pots llegir mentre puges per un telecadira, però imagino que la majoria d’esquiadors no ho veuen o no tenen temps de llegir-ho mentre hi passen pel davant (o no tenen gens d’interés a llegir-ho).

Potser caldria fer una campanya des de les mateixes estacions d’esquí per a conscienciar-nos a tots de la importància de seguir aquestes normes que, d’altra banda, no són gens complicades.

Si s’ha aconseguit conscienciar-nos de la necessitat d’utilitzar el casc per a esquiar, per què no podem conscienciar a tots els esquiadors que cal conèixer i respectar les normes de comportament a les pistes?

La entrada Condemnat un esquiador que baixava a 60 km/h per la mort d’una nena de 5 anys a Flaine se publicó primero en La Mountain.

Per què hem tornat?

La Mountain no és només un club d’esquí. Som una comunitat d’amants de la muntanya, la neu i l’aire lliure. I una comunitat necessita un lloc on trobar-se, compartir experiències i inspirar-se per al proper descens.

Aquest blog és el lloc.

A partir d’ara, cada setmana trobareu aquí articles pensats per ajudar-vos a treure el màxim profit de cada sortida a la neu: guies d’estacions, consells d’equipament, cròniques de viatge, entrevistes i molt més.

La gran novetat: La Mountain Esquí Club

Si hi ha una cosa que volem que us endugeu d’aquest article, és aquesta: afiliar-vos a La Mountain Esquí Club, és la millor decisió que podeu prendre si esquieu amb regularitat.

Per què? Perquè els membres del club gaudeixen d’avantatges exclusius que marquen una diferència real:

• Descomptes en totes les esquiades organitzades — les nostres sortides grupals ja surten més econòmiques que anar per lliure, i com a soci encara millor.
• Millors condicions de reserva — accés prioritari als millors allotjaments i places limitades abans que s’obrin al públic general.
• Preus especials en lloguer d’equipament — acords amb proveïdors que beneficien directament la butxaca dels socis.
• Comunitat — esquiar en grup multiplica l’experiència. Coneixereu gent amb la mateixa passió i fareu amistats que duraran més que una temporada.

Si encara no sou socis, aquest és el moment. [Consulteu les condicions d’afiliació aquí.]

Noves destinacions per a la temporada 2026-27

L’altra gran notícia és que estem treballant per ampliar el nostre catàleg de destinacions amb propostes noves i molt atractives. Estacions que potser teniu al radar però mai heu tingut l’oportunitat d’esquiar, amb la comoditat i la seguretat d’anar-hi amb La Mountain.

Properament compartirem tots els detalls. Si no voleu perdre-us cap novetat, la millor manera és seguir el blog i les nostres xarxes socials.

Què trobareu al blog a partir d’ara

Hem preparat un calendari editorial amb articles que publiquen cada mes. Els temes que tractarem inclouen:

• Guies de destinació — tot el que necessiteu saber d’una estació abans de reservar.
• Equipament — comparatives, novetats de temporada i consells per escollir bé.
• Preparació física — com entrenar a l’estiu per arribar en forma a l’hivern.
• Cròniques de viatge — reportatges de les nostres sortides amb fotos i experiències del grup.
• Consells per a tots els nivells — tant si sou principiants com si ja esquieu des de fa anys.

Estem molt contents de tornar i, sobretot, d’acompanyar-vos en aquesta temporada. Si teniu suggeriments de temes que us agradaria que tractéssim, escriviu-nos. Aquí som.

Fins al pròxim article — i fins a les pistes!

L’equip de La Mountain

La entrada Tornem! La Mountain obre de nou el blog se publicó primero en La Mountain.

Les 4 Vallées són un domini suís instal·lat al cantó de Valais, proper a la ciutat de Sion i que reuneix les pistes de Verbier, Bruson-Le Châble, La Tzoumaz, Nendaz, Veysonnaz i Thyon. Per la seva dimensió és una de les estacions suïsses més grans, i per la seva altura, orientació i perfil de les valls pot ser que sigui la millor de les estacions suïsses per a la pràctica del Freeride. El 2017 vaig tenir la sort de conèixer el domini de les 4 valls suïssos. Però l’absència d’una nevada significativa els dies anteriors juntament amb el perfil del grup, majoritàriament poc freerider, va fer que ens quedessin pendents algunes de les possibilitats de fora de pistes que ofereix aquest gran domini. Particularment deixem per altra vegada les variants del Mont-Gelé i sobretot el Backside (la porta del darrere) del Mont-Fort, la muntanya més alta de Verbier i del domini, accés amb remuntadors mecànics i un dels reptes que es troben a la “llista d’importants”, per a tot aquell que es reconeix com un freerider amb un coneixement “internacional”.

Bé, doncs el cas és que les setmanes anteriors a Setmana Santa, pel Pirineu hi havia poca neu, un gran anticicló a les Açores ens enviava uns vents secs, predominantment sud/oest, per la qual cosa les pertorbacions passaven lleugerament per damunt de la península, però, sense ser un crac de la meteorologia, s’envia anticicló, la part més nord dels Alps si rebria nevades d’Oest, segurament amb una cota inicial més alta del que és idònia, però clarament amb neu per sobre dels 1.500 m.

Qualsevol que hagi conegut Les 4 Vallées suïsses, sap que Nendaz té una posició cèntrica i còmoda i que l’enllaç entre Nendaz i Veysonnaz i entre  Nendaz i Verbier es realitza per Siviez (a 1.730 m d’alçada). Al seu torn, Siviez és el punt de destinació del Backside del Mont-Fort, per tant, en principi, allotjant-nos a Nendaz a Haut, una ubicació amb tots els serveis, no havíem de tenir problema a poder esquiar per la major part del domini, descartant només les zones de cotes més baixes i fins i tot ens podíem plantejar fer el repte del Back. Us adjunto un vídeo d’aquests dies, perquè veieu que la cosa va anar bé:

Ja vaig fer un report de Les 4 Vallées fa uns anys, 8 dies pels Alps suïssos (4 Vallées, Nendaz-Verbier) amb un contingut més d’exposició del viatge. En aquest report intentaré donar-li un altre sentit, explicar-vos les cinc majors zones de freeride de les que vam poder gaudir, tractant que entengueu la dificultat i accés de cadascuna.

En síntesi, les cinc zones de freeride que vam fer van ser: les variants del Mont-Gelé, el Mont-Fort cara nord la visible des de l’estació, el Backside del Mont-Fort, el Chassoure, tots a Verbier i la zona del Greppon que es troba a Veysonnaz. En dir això, sóc conscient que algun coneixedor de l’estació o de la zona em pot dir que he exclòs dues zones significatives:

• El Bec des Rosses, punt habitual de sortida de la prova del Mundial de Freeride, però us recordo que no té accés amb cap remuntador i en principi està fora de la zona esquiable.
  
• El Col de Mines i la zona del Vallon d’Arbi, unes zones amb grans possibilitats en una altra època de l’any, i que coincideixen amb les zones de FreeTracs 4 i 5 del domini, però que discorren majoritàriament per sota dels 2.000 m, per això les neus primaverals de setmana santa no són l’època idònia per conèixer-les.

El Mont-Gelé

L’accés al Mont-Gelé és un experiment curiós. Un telefèric monocabina, que porta al cim d’aquesta muntanya des d’on no baixa cap pista. Un telefèric inaugurat per estrelles del freeride per deixar clar l'”estil de l’estació”, tecnològicament diferent, amb una sola cabina, no es creua amb res i vola de muntanya a muntanya des de l’Attelas (muntanya de 2.727 m.) al Mont-Gelé (3.023 m). Per accedir-hi, has de pujar primer a l’Attelas, cosa que es pot fer, per tres remuntadors entre ells el modern telecabina Funiespace. Des de dalt d’aquesta muntanya, accedeixes a l’entrada al telefèric del cim del Mont-Gelé, on et trobes el rètol que indica “For experts skiers only”. Perquè entengueu la situació, des de dalt no baixa cap pista, al mapa de l’estació es dibuixen dos itineraris possibles, cap a la Chaux (part alta de Verbier) o cap a Siviez per Tortin, però ara que he estat dies visitant-ho, diria que a la pràctica s’observen itineraris que es podrien agrupar en tres 3 vies diferents:

• Itinerari de la Chaux. – El més visible i perfectament marcat, és sortint del telefèric en direcció sud, l’accés més evident és tornar, esquiant al sud/oest, oest, cap a la Chaux i les Ruinettes, les zones centrals de Verbier. És el vessant més òbvi i el que ofereix unes baixades més llargues, en empalmar amb les pistes de Verbier, des d’on si voleu, podeu baixar fins a Medran, la base de l’estació de Verbier.
• Itinerari Mont-Gelé-Tortin. – Itinerari també marcat, però més de muntanya i que sidentifica com el FreeTrac3 dels mapes de lestació. També sortint en direcció sud però carenejant el cim del Mont-Gelé cap a l’Est, hi ha una gran vall, indicada, que ens porta a la zona de Siviez passant per Tortin, 1.000 m. de desnivell, totalment off piste, si ho trobes sense trepitjar!!. Una gran baixada, però amb una part de la baixada en vessant sud-est força assolellada, per la qual cosa la neu transforma abans que en altres zones de l’estació.
• Mont Gelé-Lac de Vaux. Realitzant una circumferència per sota del cim del Mont-Gelé, de sud a nord, cap al costat oest, baixes al seu vessant nord per algun dels tres couloirs visibles des de la pujada. Sens dubte són la part més impressionant dels itineraris d’aquesta muntanya, però no es troben marcats per l’estació, segurament pel seu risc ia més són dels que més desgast pateixen pel pas d’altres esquiadors, en ser els itineraris de baixada visibles des del telefèric, de manera que et passes la pujada pensant i traçant pel camí pel que després pots. He de reconèixer que en aquest itinerari trobem baixades amb un pendent significatiu i simultàniament una bona conservació de la neu, en ser l’orientació majoritària a nord i estar la neu a moltes zones protegides del vent i del sol per les pedres que dibuixen els couloirs.

El Mont-Fort, per la cara de l’estació

Parlar del Mont-Fort és parlar de la muntanya i de la baixada més emblemàtica de Verbier. El conegut com a itinerari de Tortin pel Col de Gentianes és el FreeTrac número 1 als mapes de l’estació i el més conegut dels itineraris marcats d’aquest domini. Després d’un dissabte amb neu i mal temps, el diumenge clarejava amb sol i 30/40 cm de neu nova i la bogeria d’aquella gent, pujant de Verbier o des de qualsevol punt del domini per ser dels primers a arribar al Mont-Fort era palpable. Es tractava de ser dels primers a arribar i sobretot, de ser els primers a trepitjar la neu del Mont-Fort, la seva glacera del Mont-Fort i de la baixada de la glacera fins a Tortin. Tinguem en compte que si per dalt deixes la pista del Mont-Fort i per baix agafes alguna de les variants de Tortin per no quedar-te al plànol, fàcilment pots fer 1.400 m de desnivell sense trepitjar fins que inevitablement acabes a la pista blava que baixa de Tortin, amb la qual arribaràs a Siviez.

La baixada s’inicia per la pista negra del Mont-Fort, passant les conegudes banyeres del primer tram, però aviat veus que les seves dues variants fora pista són anant-te a un costat oa l’altre de la pista negra (l’única marcada), bé travessant el cable del Mont-Fort cap al refugi del mateix nom, o bé anant-te cap al Col de Gentianes Mont-Fort fins al bar del Col de Gentians (no està malament una tirolina a 3.300 m d’alçada, que et porta fins a 2.950 m., sobrevolant la glacera del Mont-Fort!).

La veritat és que aquesta baixada és molt ampla i amb una infinitat de possibilitats, te la pots fer més o menys complicada, de fet és tan òbvia que el seu únic problema rau a trobar una línia que encara no hagin trepitjat!

El Backside del Mont-Fort

Des de dalt del Mont-Fort, igual que l’itinerari anterior, però baixant només les escales i els 20 metres inicials, accedeixes per sota de la corda (que t’indica que surts del domini esquiable) a la part del darrere del Mont-Fort. Després d’un tram curt, has d’escollir si fas un salt o buscaràs una petita esquerda com a formes d’accés a la vall posterior, al sud del Montfort. Confesso que era la meva baixada pendent, és un clàssic i figura al llibre dels descensos mítics de Patrick Thorne com baixar el Valluga a l’Alberg austríac o baixar les variants de la Vall Blanche a Chamonix.

Doncs el cas és que el dia anterior a la nostra baixada, ja amb la intenció d’anar-hi, ens vam trobar un Patrol de l’estació indicant-nos que acabava de tenir una allau a aquesta zona. Sembla que algú, intentant evitar l’accés pel salt o l’esquerda, havia intentat carenejar la muntanya de sud a sud-est i se li havia ensorrat una paret de neu. Aquest dia decidim fer cas als Patrols, i deixar-ho pel següent. Vam estar contents de saber que no hi havia víctimes i que inclòs, alguna persona enterrada ja havia estat rescatada, tot havia quedat en un bon ensurt…

L’endemà, a primera hora perfectament equipats com correspon amb baixades d’aquest tipus (mínim Arva, pala i sonda) ens vam ficar a l’assumpte. Vam baixar uns metres (2 girs), vam passar per la ranura (has de remuntar uns 20 metres drets amb un balcó al costat, no apte per a gent amb vertigen) i vam poder entrar a la vall posterior a la muntanya. Allà vaig entendre bé el que havia passat el dia abans, per evitar caminar o remar després, la gent en ple hivern voreja el cim, de manera que es reserven uns metres de baixada, però talla la neu de la paret, de manera que ja avançada la temporada, amb les purgues que la calor del sol produeix a la neu, això és potencialment perillós. Per això vam optar per la versió conservadora, vam baixar a la vall esquiant, vam passar el caminet trepitjat i vam anar al costat contrari de la vall, per buscar l’ombra, remuntant uns 200 m, però crec que amb això vam guanyar en seguretat i ens vam assegurar una traçada nova en part de la baixada.

Aquesta alternativa us ofereix dos bons trams d’uns 400 m de desnivell. En un d’ells ens vam trobar una noia d’Elx, que anava amb una amiga suïssa i amb les quals vam intercanviar algun fruit sec i algun caramel i amb les que vam contrastar el recorregut de tornada al Lac de Clauson i d’allà a Siviez. Si baixes a la cara sud de la vall del backside per buscar el costat d’ombra, un cop has fet aquestes dues baixades, has d’anar carenejant el llac de Clauson, amb zones de baixada i de pujada! per això novament hagués estat més fàcil portar uns esquís de muntanya i unes pells.

Finalment ja a la presa de Clauson, fas una petita baixada per sortejar el dic i trobaràs un petit camí de bicis pel costat contrari (el de la cara inicial del Mont-Fort), el qual, després de passar alguna zona amb pedres i gels d’alguna purga ens va portar a un caminet que ens va conduir a les pistes de Siviez.

Chassoure y Tortin desde Chassoure

Des de dalt del pic de Chassoure (a 2740 m) al que accedeixes amb el telecabina del mateix nom o mitjançant la cadira de Lac de Vaux 2, pots anar a l’itinerari marcat de Chassoure a Tortin, que coincideix amb el FreeTrack2 del mapa de l’estació. És una baixada àmplia, que segons on la fem ser més d’aquest o més del Nord. M’ha semblat el més fàcil dels grans itineraris del domini, fins al punt que el nostre amic Sergio (Secihe en nevasport) que no és un freerider habitual, ens va acompanyar dues vegades per ell sense dificultat, per la qual cosa diria que qui tingui dubtes de la seva capacitat l’utilitzi com a mesura de mínims per valorar si pot accedir als altres itineraris que comentem.

A més, aquest itinerari en ser el camí més habitual de tornada de Verbier a Tortin, queda ràpidament trepitjada per la part superior més estreta (accés a l’itinerari) i li passen la ratrack a la zona d’arribada al bar ia la cadira de Tortin a la cadira de Tortin, per la qual cosa és molt evident el recorregut. Afegirem que, qui no el baixa i ha de tornar a Siviez, Nendaz o Veysonnaz des de Verbier, a més de fer aquest itinerari o el del Mont-Fort a Tortin, també pot tornar al telecabina del Col de Gentians o per aquest mateix de Chassoure.

La zona de Greppon-Veysonnaz i l’itinerari de l’Éteygeon

Si el Montfort és la muntanya de Verbier, el Greppon Blanc (2700 m) és la muntanya de Veysonnaz. La seva menor altura i el que l’accés a ella es produeixi mitjançant la combinació de dos arrossegaments, no ens ha de fer menysprear aquesta muntanya, que dóna molt de joc per les seves dues cares.

Pujant a la dreta de l’arrossegament més alt hi ha una vall sencera esquiable amb orientació nord/nord-oest. Hem pogut deixar traces de 7/800 m de desnivell noves, no només el primer dia, sinó transcorreguts 4 dies de la nevada, encara trobàvem racons per estrenar. Segurament perquè has d’accedir amb l’arrossegament més pateig, cosa que li dóna menys “trànsit” i en conseqüència, menor “desgast de la neu nova” que la zona del Mont-Ford. Addicionalment, les vistes a la vall del Roine al seu inici i vistes mirant a nord de les de les estacions de Diablerets i Crans Montana, al costat contrari de la vall, li donen una amplitud de vistes que fàcilment et poden impressionar.

Addicionalment, pujant al Greppon, uns 30 metres a peu cap amunt, corones la muntanya i veus la baixada al costat contrari de direcció sud-est (cap a Thyon Les Masses i Thyon les Collons). És l’itinerari de L’Éteygeon (identificat com a número 6 als Freetracks de l’estació). De fet, si el baixes fins a Heremence (on hi ha una parada del bus gratuït amb el forfet per tornar a l’estació) és el desnivell off piste continu més gran de l’estació, més de 1200 m sense creuar-te amb cap pista. El que passa és que trobant-nos per Setmana Santa (o amb poca neu a la part baixa), convé fer-ho només a la part superior per alzina de les casetes i sacrificar part inferior de la baixada passant per sota d’una cadira (telesilla de l’Ethérolla) i d’un petit bosc, per trobar el camí a Thyon i assegurar-te el retorn mitjançant el silla Thyon les Collons).

Finalment, perquè pugueu veure aquests itineraris sobre el mapa, els he pintat en groc sobre el mapa digital. Veureu com algun d’aquests itineraris està marcats al mapa com a Itineraris Skiroute (FreTracks) i d’altres, probablement amb més riscos, no hi figuren indicats. Podeu escriure’m si teniu algun dubte.

No quería terminar sin hacer tres apuntes:

Millores visibles al domini

Des de l’anterior vegada que vaig estar a Les 4 Vallées. Abans us he comentat que ja havia estat en aquesta estació i he adjuntat el report anterior. Des de llavors es visualitzen millores:

A Nendaz. – La més significativa és el telecabina de dos trams entre Prarion, venint de Nendaz, cap a Siviez, han substituït un arrossegament més cabina per un mateix telecabina que ara té dos trams, cosa que permet fer la pujada i baixada del Pla du Fou (2430 m) a Siviez (1730 m) oa la Prarion més còmode per als que no són grans esquiadors, vas de tornada ja cansat o si agafes un dia amb poca visibilitat.

També la pista negra que baixa del Pla de Four a Prarion ha canviat (abans era un itinerari) ia més l’han dotat amb més innovació amb més canons, encara que pots continuar baixant per sota del telefèric, fos pista, com ho fèiem fa uns anys.

A Verbier. La instal·lació del modern telefèric 104 Funiespace, que funciona de forma gairebé paral·lela a la cadira d’Attelas, dóna molta major circulació i facilita l’accés al Mont-Gelé des de la zona de Ruinettes, encara que inevitablement ara trobes més trànsit d’esquiadors per la zona i potser més cues per pujar al Mont Gelé.

Nendaz- Thyon- Veysonnaz i el Forfet de Printse

Segurament la implementació del forfet de Printse pot ser una millora significativa per a la butxaca de molts usuaris. Suïssa no és un país econòmic, Verbier és una estació cara i el forfet Printse converteix bona part de les 4 valls per preu d’allotjament i de forfet en una estació econòmica.

D’una banda, les quatre valls donen més de 400 km de pistes més itineraris marcats. Al mapa és visible la zona anomenada de PRINTSE (en fons blau), a la qual corresponen uns 220 km de pistes i on coincideix un forfet de menor preu i unes zones amb allotjaments en general més econòmics que els de Verbier.

De l’altra, aquesta zona del Printse, es correspon amb la zona amb menor densitat d’esquiadors (en general, en 4 valls, només es fan cues per als telefèrics que donen accés al Mont-Fort) i aquest forfet si inclou els pobles de Veysonnaz i Nendaz que són la part central de l’estació i d’allò més recomanable amb tots els serveis propis d’un poble (Alpeski), molt correcte i repeteixo, és una zona cèntrica del domini ia menys de 50 m del telecabina de Tracouet que et situa de Nendaz in haut (1450 m) a 2200. directament i amb rapidesa.

Potser convé evitar allotjar-se als dos extrems del domini, que serien la zona de Thyon Le Masses per l’Est i Le Chable al costat contrari, oest, després de Verbier, en ser més difícil accedir a tot arreu des dels dos extrems del domini i tornar sense anar gaire pendent del rellotge.

És cert que el forfet de Printse no inclou els accessos al Mont-Gelé i al Mont-Fort, però és raonable instal·lar-se en aquesta zona, especialment si s’emporta família, i si volem anar un dia al Mont-Fort, ja que paguem l’extensió d’1 dia a tot el domini. Si volem anar diàriament al Mont-Gelé o al Mont-Fort, segurament no té sentit plantejar-nos aquest forfet, encara que fins i tot en aquest cas, segueixo recomanant instal·lar-se a Nendaz, pel menor preu i densitat de gent que a Verbier. I recordar que la zona del Greppon Blanc, que és fàcilment accessible des de Veysonnaz i Nendaz, sí que està inclosa dins aquest forfet.

Finalment volia fer uns agraïments, al company d’aventures i ànima del vídeo Ferran, i als companys d’apartament, sense els quals no hagués tingut un viatge tan fantàstic. Repetirem!

Conclusions

Hem gaudit com uns indis fent freeride els 6 dies que hem esquiat. En pocs llocs es donen les condicions perquè una nevada duri per a sis dies de freeride i encara al sisè trobis algun racó nou per trepitjar.

L’any passat, sense anar més lluny, vaig estar a la veïna estació de Crans Montana, que vulgui pista llargues i bones vistes, és una estació fenomenal, però la zona no és la millor per als que busquem un punt de freeride a les nostres sortides.

Les 4 valls són el contrari, poques zones del món concentren tanta muntanya apta per ser esquiada fora pistes en un mateix domini amb remuntadors, les baixades del Mont-Fort per Tortin, del Mont-Gelé pel seu “tres costats” i inclòs del Greppon Blanc en els seus dos vessants, donen per satisfer el freerider més exigent. I el backside del Montfort ofereix alternatives per explorar si aneu amb equip de muntanya i estar tot el dia allunyat de l’estació. Estic segur que tornaré…, i m’enduré unes pells i unes fixacions de muntanya per si repeteixo el Backside!

Ser feliços, al meu esquiar aquí, m’ho ha fet ésser!

La entrada 4 Vallées freeride se publicó primero en La Mountain.

Si les condicions meteorològiques no ho impedeixen, en uns 15 dies aproximadament comença una nova temporada d’esquí i algunes estacions, tant al Pirineu com als Alps, obriran les portes. I la realitat és que tots els esquiadors tenim moltes ganes que això passi i patim per si la neu no acompanya aquests propers dies i les estacions no poden obrir.

Grans estacions -Grandvalira, Baqueira, Sierra Nevada, Tignes, Les 2 Alpes, etc,- porten molt de temps anunciant la seva obertura per a finals de novembre i si això passa, serà una gran notícia. Però (sempre hi ha un “però” a la vida) hi ha alguna cosa que des del meu punt de vista se’m fa molt estranya i no acabo d’entendre. D’una banda quan parles amb persones aficionades a l’esquí, transmeten la sensació que si no hi ha neu a principis de desembre a la majoria de les estacions, comença una temporada “desastre”. D’altra banda és un fet contrastat que des de fa alguns anys, els esquiadors que iniciaven la temporada aprofitant el “pont de desembre”, han disminuït de forma, no diré que espectacular però sí de manera molt important. Hi ha moltíssims menys esquiadors ara durant el pont de desembre que en anys anteriors. És cert que anys enrere les estacions del Pirineu no s’atrevien a obrir, potser perquè no tenien la infraestructura de producció de neu suficient o per altres motius que desconec, i el públic esquiador del “pont” es dirigia directament als Alps, majoritàriament Tignes, Les 2 Alpes i Val Thorens per ser aquestes estacions amb glaceres que van permetre la temporada.

Avui protestem perquè en molts casos les estacions -del Pirineu i dels Alps- no obren tots els remuntadors durant la setmana de desembre tot i tenir neu més que suficient per fer-ho i ens costa d’entendre que posar en marxa una estació d’esquí no és una qüestió de prémer un botó i tot arrenca. És força més complex, sobretot per salvaguardar la seguretat dels esquiadors i el bon funcionament de les instal·lacions.

I tota aquesta explicació ve al cas perquè em sorprenen les ganes que aparentment cal esquiar i començar la temporada, i després que el nombre d’esquiadors que esquiaran durant aquesta setmana hagi disminuït dràsticament en comparació dels que anaven fa uns anys.

Ens queixem que la temporada d’esquí és curta, però resulta que nosaltres, els esquiadors, som els que l’escurcem més cada any.

Comencem a parlar de neu a l’octubre, estem bojos mirant el temps tot el mes de novembre, patint per si arriba la neu o no, omplim la boca d’esquí però si neva no omplim les estacions. Però això no és tot, el que és greu de veritat és que quan arriba final de febrer ja donem la temporada per acabada. Esquiar al març? Però què dius!

Tinc al cap encara estadístiques de venda de serveis (forfets i classes d’esquí) en una temporada normal anys enrere: 30% per Nadal, 30% per Setmana Santa i el 40% restant durant tota la resta de l’hivern. Us puc assegurar que aquesta estadística avui està completament obsoleta. Per Setmana Santa hi ha moltíssims esquiadors que fa dies que han guardat els esquís. Per què?

Què és el que volem? Esquiar amb molta neu pols trepitjada, fresca, amb bon sol, sense vent ia més que la temperatura no sigui massa baixa perquè en cas contrari tindrem fred. Amics, això no existeix, això és impossible.

L’esquí és un esport que es practica a l’aire lliure, a la muntanya, i que necessita unes condicions meteorològiques determinades per poder-lo practicar, i perquè hi hagi neu a la pista ha de caure del cel i hi ha d’haver núvols i fer mal temps… I la neu no sempre està en les millors condicions que ens agradaria; de vegades fa dies que no neva i està molt dura, o ventada, o pels canvis de temperatura, està dura a primera hora i més mullada a mesura que avança el dia… I què?

Volem ser bons esquiadors, la majoria de nosaltres ha pres classes d’esquí per poder gaudir del seu esport preferit amb seguretat, anem ben equipats i protegits de les inclemències del temps, disposem de bon material… però ens fa mandra esquiar si la neu i el temps no està en les millors condicions.

És a dir volem començar tan aviat com sigui possible la temporada però no l’allarguem res, cosa que repercuteix en una massificació de les estacions durant dos mesos -gener i febrer- (bé al gener no que segons diuen fa molt fred i el dia és molt curt), quan està demostrat que al març i fins i tot a l’abril s’esquia meravellosament. I això a la pràctica redueix els dies d’esquí que gaudim cada any. I si cada any esquiem una mica menys, al final se’ns passen les ganes i ho deixem.

Personalment vull tenir una temporada de cinc mesos –de desembre a abril- i defenso també que cal esquiar a qualsevol tipus de neu i temps. Esquiar és un esport massa satisfactori per abandonar-lo per qualsevol ximpleria climatològica.

Esquiar ens omple de vida, així que quan nevi i comenci la temporada, aprofitem-la. Bona temporada a tots!

La entrada Una nova temporada d’esquí se publicó primero en La Mountain.

Llegia un post fa uns quants dies que aquesta setmana passada es complien 49 anys de la victòria de Francisco Fernández Ochoa a l’Eslàlom dels Jocs de Sapporo, i de cop vaig recordar aquest dia, d’haver viscut amb enorme emoció la retransmissió de TVE i que precisament aquesta temporada em va marcar per sempre el que seria la meva vida dedicada a la neu.

Els anys 1969 i 1970 jo havia fet sengles cursets d’esquí a Val d’Isere a través de l’organització UCPA. L’any següent vaig decidir que el que jo volia era treballar en una Estació d’esquí, per poder viure la neu de prop. Un Club d´Esquí de Barcelona que organitzaria cursets d´esquí per a escolars, em van donar l´oportunitat de començar una vida a Andorra. Em vaig embolicar la manta al capdavant i me’n vaig anar a treballar a Andorra sense saber gaire què és el que faria. Només m’interessava estar el més a prop de la neu possible i aquesta gent em van donar l’oportunitat d’aconseguir-ho.

No cal dir que tot i que als cursets realitzats amb UCPA de Val d’Isere havia millorat el meu nivell (jo ja esquiava quan em vaig apuntar al curs), estava encara molt lluny de tenir un nivell d’esquí prou alt com per pretendre professionalitzar-me. Però aquells primers dies de desembre, amb una Estació de Grau Roig gairebé acabada d’inaugurar i per les dates amb molt poca gent (gairebé ningú esquiava llavors abans de Nadal) van servir perquè algú de l’Escola d’Esquí veiés que amb una mica d’esforç per part meva podia deixar de ser un esquiador turista mitjà a ser un bon esquiador. I em va llançar un repte: “tens fins a Nadal per aprendre a esquiar de debò, si ho aconsegueixes et quedes a treballar de professor” (col·laborador es deia en aquella època).

Vaig passar 20 dies de desembre esquiant totes les hores del dia, des que obrien l’estació fins que tancaven a les 17 hrs. Picant-me per les pistes i sobretot pels fora-pistes ja que era la manera com el meu nivell d’esquí milloraria substancialment.

Crec que ho recordo com els 20 dies més durs de la meva vida; ni la neu, ni el temps, res no va aconseguir que un sol dia deixés d’esquiar (i de donar-me centenars de coques) per aconseguir el meu objectiu.

Però com gairebé sempre el sacrifici i l’esforç et porten a aconseguir el teu objectiu i van arribar les vacances de Nadal, van començar a arribar els esquiadors i jo m’estrenava com a “professor” a l’Estació de Grau Roig.

Com us podeu imaginar aquest hivern crec que no vaig fer ni una hora de classe que no fos amb nens i debutants, era el que li tocava a un “col·laborador”, però m’era igual. Tenia moltes hores entre dilluns i divendres que hi havia molt poques classes o no n’hi havia cap i per tant tenia molt de temps per esquiar i aprendre.

Gent com Joan Miralles o Ferrán Piqué van ser els meus primers mentors que em van portar de la mà i en vaig aprendre moltíssim, grans professionals que em van ensenyar tota la tècnica i tots els trucs perquè despertés en mi la passió per l’ensenyament de l’esquí.

En acabar la temporada tenia una cosa ben clara: aquesta era la meva passió, estimava l’ensenyament de l’esquí. Tothom sap –o es pot imaginar– que ensenyar a esquiar no és passar-se el dia esquiant per on tu vols, com vols i gaudint de les pistes. NO, ni de bon tros. Quan t’hi dediques, hi ha dies de mal temps, fins i tot de molt mal temps i tu portes 4 hores de classe però l’alumne és la primera hora. Tu estàs d’aguantar el vent o la nevada fins al monyo, però ell acaba de sortir de la cafeteria calentet i vol aprendre encara que les condicions no siguin les més apropiades.

Us asseguro que hi ha dies que el que menys et ve de gust és esquiar, però els alumnes manen i ells sí que volen. Tot i que de vegades des de fora ho sembla, els professors d’esquí no som uns pirates que caminem per les pistes tot el dia gaudint, ser professor d’esquí és una altra cosa. La teva obligació és crear les condicions perquè l’alumne pugui aprofitar al màxim les hores que té al davant. Creieu-me, fer classes d’esquí per molt que ho sembli no és la panacea per esquiar al màxim. Fer classes d’esquí -igual que qualsevol altre ensenyament- és dur i cal tenir vocació.

I vaig descobrir que en tenia, havia descobert que tenia vocació per a l’ensenyament. En contra de l’opinió de molta gent, familiars i amics em deien que “això està molt bé, però veuràs com a final de temporada acabes fins a la gorra…” doncs no, no vaig acabar fins a la gorra, al contrari em va encantar i vaig decidir no només que m’hi dedicaria al 100% sinó que a més volia ser bo en la meva feina, el millor possible.

M’he dedicat a l’ensenyament de l’esquí en unes quantes estacions d’esquí després de Grau Roig, Molina, Candanchú, Vallter, Les Angles, Tignes…. i sempre el meu objectiu ha estat que els meus alumnes aprenguessin a esquiar tan bé com sigui possible i que a la vegada gaudiren de la neu i tot el seu entorn. No és a mi qui ha de valorar si l’objectiu ha estat o no assolit.

Ja fa força anys que vaig deixar l’ensenyament com a activitat professional, però sempre he seguit vinculat professionalment a la neu i això m’ha donat una altra oportunitat extraordinària. He conegut moltes Estacions d’esquí al món, no sé exactament quantes, crec que al voltant de 75-80, des de Risoul-Vars als Alps del Sud fins a Wishtler al Canadà. Dolomiti a Itàlia o Sant Anton a Àustria; gairebé totes les franceses, Les Trois Vallees, Alpe d’Huez, Chamonix….En alguna hauré estat més de 30 vegades (Tignes). Fa alguns anys vaig començar a guardar-me els forfets de les Estacions que visitava, però les que havia estat abans que m’entrés aquesta mania, no recordo quantes van ser.

I us asseguro que en queden moltes més per visitar. El món és ple d´Estacions d´esquí.

La entrada Una vida dedicada a la neu se publicó primero en La Mountain.

Als amants de la neu és al·lucinant com ens canvia la cara al veure els primers flocs de neu. Si fins fa quatre dies podíem fer plans pensant en la calor i el bon temps (i encara podrem, segurament, unes setmanes més), ara ja no. Ara només queda lloc per a una cosa: hivern. És aquest moment on l’únic que desitges és que nevi. I aquest moment ha arribat.

Amb el canvi horari la tardor s’ha fet més que oficial. La realitat és que no s’ha notat de forma gradual i progressiva com tots esperaríem. Però aquest fet ja és habitual en el nostre cicle meteorològic. Així doncs, el temps ha optat per regalar-nos unes primeres nevades, encara suaus i disperses, però que comencen a donar esperança a tot un món d’aficionats i treballadors del sector.

Les estacions de tardor i primavera són cada cop menys rellevants. Pràcticament es passa de l’estiu a l’hivern.

I és que el desenvolupament d’aquest pròxim hivern és vital per a la continuïtat de l’esquí al nostre país. Gaudim d’un territori variat i molt adaptable a totes les condicions, però sempre en una mesura molt suau. Les muntanyes dels Pirineus o de Sierra Nevada ens permeten practicar esports com l’esquí alpí o el surf de neu, però mai podran competir amb altres zones amb unes característiques més favorables (com són França, Àustria o Itàlia).

Tot i així, el canvi climàtic afecta per igual a tot el planeta. Les zones amb més alçada i amb condicions més favorables també pateixen, i veuen com els desapareixen les glaceres. Per això els més optimistes creiem que qualsevol hivern pot ser genial.

Aquest cap de setmana hem vist caure les primeres nevades a Baqueira Beret, Andorra, Les Angles o Sierra Nevada. Entre 20 i 40cm de neu per a començar a crear una base que mantingui la terra freda, i que faciliti els pròxims dies la congelació de l’aigua. És per això que seguirem consultant la meteorologia dia rere dia, buscant aquesta sorpresa que ens animi a sortir cada cap de setmana.

Si encara no saps què faràs aquest hivern consulta el nostre catàleg de productes a l’apartat de ‘Compra Online‘ i els nostres ‘Viatges Programats‘ i escull la millor opció.

La entrada L’hivern que volem aquest hivern se publicó primero en La Mountain.