Si les condicions meteorològiques no ho impedeixen, en uns 15 dies aproximadament comença una nova temporada d’esquí i algunes estacions, tant al Pirineu com als Alps, obriran les portes. I la realitat és que tots els esquiadors tenim moltes ganes que això passi i patim per si la neu no acompanya aquests propers dies i les estacions no poden obrir.

Grans estacions -Grandvalira, Baqueira, Sierra Nevada, Tignes, Les 2 Alpes, etc,- porten molt de temps anunciant la seva obertura per a finals de novembre i si això passa, serà una gran notícia. Però (sempre hi ha un “però” a la vida) hi ha alguna cosa que des del meu punt de vista se’m fa molt estranya i no acabo d’entendre. D’una banda quan parles amb persones aficionades a l’esquí, transmeten la sensació que si no hi ha neu a principis de desembre a la majoria de les estacions, comença una temporada “desastre”. D’altra banda és un fet contrastat que des de fa alguns anys, els esquiadors que iniciaven la temporada aprofitant el “pont de desembre”, han disminuït de forma, no diré que espectacular però sí de manera molt important. Hi ha moltíssims menys esquiadors ara durant el pont de desembre que en anys anteriors. És cert que anys enrere les estacions del Pirineu no s’atrevien a obrir, potser perquè no tenien la infraestructura de producció de neu suficient o per altres motius que desconec, i el públic esquiador del “pont” es dirigia directament als Alps, majoritàriament Tignes, Les 2 Alpes i Val Thorens per ser aquestes estacions amb glaceres que van permetre la temporada.

Avui protestem perquè en molts casos les estacions -del Pirineu i dels Alps- no obren tots els remuntadors durant la setmana de desembre tot i tenir neu més que suficient per fer-ho i ens costa d’entendre que posar en marxa una estació d’esquí no és una qüestió de prémer un botó i tot arrenca. És força més complex, sobretot per salvaguardar la seguretat dels esquiadors i el bon funcionament de les instal·lacions.

I tota aquesta explicació ve al cas perquè em sorprenen les ganes que aparentment cal esquiar i començar la temporada, i després que el nombre d’esquiadors que esquiaran durant aquesta setmana hagi disminuït dràsticament en comparació dels que anaven fa uns anys.

Ens queixem que la temporada d’esquí és curta, però resulta que nosaltres, els esquiadors, som els que l’escurcem més cada any.

Comencem a parlar de neu a l’octubre, estem bojos mirant el temps tot el mes de novembre, patint per si arriba la neu o no, omplim la boca d’esquí però si neva no omplim les estacions. Però això no és tot, el que és greu de veritat és que quan arriba final de febrer ja donem la temporada per acabada. Esquiar al març? Però què dius!

Tinc al cap encara estadístiques de venda de serveis (forfets i classes d’esquí) en una temporada normal anys enrere: 30% per Nadal, 30% per Setmana Santa i el 40% restant durant tota la resta de l’hivern. Us puc assegurar que aquesta estadística avui està completament obsoleta. Per Setmana Santa hi ha moltíssims esquiadors que fa dies que han guardat els esquís. Per què?

Què és el que volem? Esquiar amb molta neu pols trepitjada, fresca, amb bon sol, sense vent ia més que la temperatura no sigui massa baixa perquè en cas contrari tindrem fred. Amics, això no existeix, això és impossible.

L’esquí és un esport que es practica a l’aire lliure, a la muntanya, i que necessita unes condicions meteorològiques determinades per poder-lo practicar, i perquè hi hagi neu a la pista ha de caure del cel i hi ha d’haver núvols i fer mal temps… I la neu no sempre està en les millors condicions que ens agradaria; de vegades fa dies que no neva i està molt dura, o ventada, o pels canvis de temperatura, està dura a primera hora i més mullada a mesura que avança el dia… I què?

Volem ser bons esquiadors, la majoria de nosaltres ha pres classes d’esquí per poder gaudir del seu esport preferit amb seguretat, anem ben equipats i protegits de les inclemències del temps, disposem de bon material… però ens fa mandra esquiar si la neu i el temps no està en les millors condicions.

És a dir volem començar tan aviat com sigui possible la temporada però no l’allarguem res, cosa que repercuteix en una massificació de les estacions durant dos mesos -gener i febrer- (bé al gener no que segons diuen fa molt fred i el dia és molt curt), quan està demostrat que al març i fins i tot a l’abril s’esquia meravellosament. I això a la pràctica redueix els dies d’esquí que gaudim cada any. I si cada any esquiem una mica menys, al final se’ns passen les ganes i ho deixem.

Personalment vull tenir una temporada de cinc mesos –de desembre a abril- i defenso també que cal esquiar a qualsevol tipus de neu i temps. Esquiar és un esport massa satisfactori per abandonar-lo per qualsevol ximpleria climatològica.

Esquiar ens omple de vida, així que quan nevi i comenci la temporada, aprofitem-la. Bona temporada a tots!

La entrada Una nova temporada d’esquí se publicó primero en La Mountain.

Llegia un post fa uns quants dies que aquesta setmana passada es complien 49 anys de la victòria de Francisco Fernández Ochoa a l’Eslàlom dels Jocs de Sapporo, i de cop vaig recordar aquest dia, d’haver viscut amb enorme emoció la retransmissió de TVE i que precisament aquesta temporada em va marcar per sempre el que seria la meva vida dedicada a la neu.

Els anys 1969 i 1970 jo havia fet sengles cursets d’esquí a Val d’Isere a través de l’organització UCPA. L’any següent vaig decidir que el que jo volia era treballar en una Estació d’esquí, per poder viure la neu de prop. Un Club d´Esquí de Barcelona que organitzaria cursets d´esquí per a escolars, em van donar l´oportunitat de començar una vida a Andorra. Em vaig embolicar la manta al capdavant i me’n vaig anar a treballar a Andorra sense saber gaire què és el que faria. Només m’interessava estar el més a prop de la neu possible i aquesta gent em van donar l’oportunitat d’aconseguir-ho.

No cal dir que tot i que als cursets realitzats amb UCPA de Val d’Isere havia millorat el meu nivell (jo ja esquiava quan em vaig apuntar al curs), estava encara molt lluny de tenir un nivell d’esquí prou alt com per pretendre professionalitzar-me. Però aquells primers dies de desembre, amb una Estació de Grau Roig gairebé acabada d’inaugurar i per les dates amb molt poca gent (gairebé ningú esquiava llavors abans de Nadal) van servir perquè algú de l’Escola d’Esquí veiés que amb una mica d’esforç per part meva podia deixar de ser un esquiador turista mitjà a ser un bon esquiador. I em va llançar un repte: “tens fins a Nadal per aprendre a esquiar de debò, si ho aconsegueixes et quedes a treballar de professor” (col·laborador es deia en aquella època).

Vaig passar 20 dies de desembre esquiant totes les hores del dia, des que obrien l’estació fins que tancaven a les 17 hrs. Picant-me per les pistes i sobretot pels fora-pistes ja que era la manera com el meu nivell d’esquí milloraria substancialment.

Crec que ho recordo com els 20 dies més durs de la meva vida; ni la neu, ni el temps, res no va aconseguir que un sol dia deixés d’esquiar (i de donar-me centenars de coques) per aconseguir el meu objectiu.

Però com gairebé sempre el sacrifici i l’esforç et porten a aconseguir el teu objectiu i van arribar les vacances de Nadal, van començar a arribar els esquiadors i jo m’estrenava com a “professor” a l’Estació de Grau Roig.

Com us podeu imaginar aquest hivern crec que no vaig fer ni una hora de classe que no fos amb nens i debutants, era el que li tocava a un “col·laborador”, però m’era igual. Tenia moltes hores entre dilluns i divendres que hi havia molt poques classes o no n’hi havia cap i per tant tenia molt de temps per esquiar i aprendre.

Gent com Joan Miralles o Ferrán Piqué van ser els meus primers mentors que em van portar de la mà i en vaig aprendre moltíssim, grans professionals que em van ensenyar tota la tècnica i tots els trucs perquè despertés en mi la passió per l’ensenyament de l’esquí.

En acabar la temporada tenia una cosa ben clara: aquesta era la meva passió, estimava l’ensenyament de l’esquí. Tothom sap –o es pot imaginar– que ensenyar a esquiar no és passar-se el dia esquiant per on tu vols, com vols i gaudint de les pistes. NO, ni de bon tros. Quan t’hi dediques, hi ha dies de mal temps, fins i tot de molt mal temps i tu portes 4 hores de classe però l’alumne és la primera hora. Tu estàs d’aguantar el vent o la nevada fins al monyo, però ell acaba de sortir de la cafeteria calentet i vol aprendre encara que les condicions no siguin les més apropiades.

Us asseguro que hi ha dies que el que menys et ve de gust és esquiar, però els alumnes manen i ells sí que volen. Tot i que de vegades des de fora ho sembla, els professors d’esquí no som uns pirates que caminem per les pistes tot el dia gaudint, ser professor d’esquí és una altra cosa. La teva obligació és crear les condicions perquè l’alumne pugui aprofitar al màxim les hores que té al davant. Creieu-me, fer classes d’esquí per molt que ho sembli no és la panacea per esquiar al màxim. Fer classes d’esquí -igual que qualsevol altre ensenyament- és dur i cal tenir vocació.

I vaig descobrir que en tenia, havia descobert que tenia vocació per a l’ensenyament. En contra de l’opinió de molta gent, familiars i amics em deien que “això està molt bé, però veuràs com a final de temporada acabes fins a la gorra…” doncs no, no vaig acabar fins a la gorra, al contrari em va encantar i vaig decidir no només que m’hi dedicaria al 100% sinó que a més volia ser bo en la meva feina, el millor possible.

M’he dedicat a l’ensenyament de l’esquí en unes quantes estacions d’esquí després de Grau Roig, Molina, Candanchú, Vallter, Les Angles, Tignes…. i sempre el meu objectiu ha estat que els meus alumnes aprenguessin a esquiar tan bé com sigui possible i que a la vegada gaudiren de la neu i tot el seu entorn. No és a mi qui ha de valorar si l’objectiu ha estat o no assolit.

Ja fa força anys que vaig deixar l’ensenyament com a activitat professional, però sempre he seguit vinculat professionalment a la neu i això m’ha donat una altra oportunitat extraordinària. He conegut moltes Estacions d’esquí al món, no sé exactament quantes, crec que al voltant de 75-80, des de Risoul-Vars als Alps del Sud fins a Wishtler al Canadà. Dolomiti a Itàlia o Sant Anton a Àustria; gairebé totes les franceses, Les Trois Vallees, Alpe d’Huez, Chamonix….En alguna hauré estat més de 30 vegades (Tignes). Fa alguns anys vaig començar a guardar-me els forfets de les Estacions que visitava, però les que havia estat abans que m’entrés aquesta mania, no recordo quantes van ser.

I us asseguro que en queden moltes més per visitar. El món és ple d´Estacions d´esquí.

La entrada Una vida dedicada a la neu se publicó primero en La Mountain.