Ferran Gili i Cabanas, practicant habitual d’esquí i de snowboard, defensa la convivència de les dues disciplines a les pistes en resposta a l’article d’Oriol Porcel «Una col·lisió a la neu i una pregunta incòmoda». Una reflexió que situa la formació, el respecte per les normes i la responsabilitat individual al centre del debat sobre la seguretat a la neu.
Benvolguts,
M’adreço a vostès, com a practicant habitual d’esquí i de snowboard, arran de l’article d’opinió «Una col·lisió a la neu i una pregunta incòmoda», del senyor Oriol Porcel, publicat el 19 d’octubre en aquest diari. Al meu parer, s’hi donen per vàlids alguns arguments fal·laços o, si més no, clarament matisables, i crec que val la pena respondre’ls.
El meu objectiu no és, en cap cas, crear polèmica ni desprestigiar el senyor Porcel, a qui no conec. Només vull matisar alguns aspectes del seu article que em semblen erronis o massa influïts per la seva visió personal de l’snowboard. Per això, em permeto adreçar-me directament a ell.
Senyor Porcel, esquio des dels cinc anys i faig snowboard des dels catorze. Actualment alterno les dues disciplines, tot i que passo més temps a les pistes amb esquís, i crec que les conec prou bé totes dues per poder-ne opinar. Soc conscient que no tinc cap titulació en cap dels dos esports i que, de ben segur, no tinc ni el coneixement ni l’experiència en esquí que té vostè. Tot i així, crec que el meu punt de vista pot ser útil, perquè no és gaire habitual escoltar algú que practica les dues disciplines amb un nivell raonable.
No entraré a comentar el vídeo ni la descripció que vostè en fa, perquè hi estic bàsicament d’acord i per no allargar aquest escrit. Comparteixo plenament que, en aquella col·lisió, la responsabilitat és de l’snowboarder. On ja no coincideixo amb vostè és en la pregunta que en deriva: si «és lògic que esquiadors i snowboarders practiquin llurs esports a la mateixa pista».
Al meu entendre, no són esports excloents, i la prova és que conviuen sense problemes en la immensa majoria de situacions. Pràcticament durant totes les hores d’obertura, qualsevol dia d’hivern, a les estacions catalanes i d’arreu del món, esquiadors i snowboarders comparteixen espai sense que els uns perjudiquin els altres. És cert que un accident entre un esquiador i un snowboarder se’ns queda més gravat a la memòria, sobretot quan el responsable és l’snowboarder i, encara més, si ja partim de la idea preconcebuda que aquest esport és un perill per als altres. Però l’excepció no hauria de convertir-se en la norma.
Afirma vostè que «aprendre a esquiar és molt més difícil que aprendre a fer snowboard» i que, per tant, un esquiador iniciat «serà sempre molt més prudent» que un snowboarder iniciat. Hi estic d’acord en la primera part: la corba d’aprenentatge de l’snowboard permet, en poc temps, defensar-se en pistes per on un esquiador amb les mateixes hores de pràctica no podria anar. Defensar-s’hi, però, no vol dir baixar-les bé. I, sobretot, la prudència és una qualitat de la persona, no de l’esport que practica.
Tots hem vist esquiadors clarament inexperts ficar-se en pistes per a les quals no estan preparats, fins al punt d’haver de treure’s els esquís i baixar caminant o rodolant. Jo mateix, tant amb esquís com amb la taula, he hagut de carregar més d’una vegada els esquís d’algú que era incapaç de baixar amb els esquís posats i portar-los-hi fins a baix. No nego que, precisament perquè l’snowboard permet baixar pistes amb menys experiència, alguns snowboarders iniciats pequin d’excés de confiança, perdin el respecte a la muntanya i esdevinguin un perill per a ells mateixos i per als altres. Però, en tot cas, la culpa és de l’usuari, no de l’esport. Seguint el seu raonament, seria encara menys lògic que els esquiadors de muntanya compartissin pista amb els esquiadors alpins, ja que els uns pugen mentre els altres baixen; i, tanmateix, la resposta que s’hi dona és regular-ho, no separar-los per principi.
També diu que l’esquiador «té més llibertat de moviment» i que, per tant, «reaccionar davant d’un imprevist sempre serà més fàcil». Torno a estar d’acord amb la premissa, però no amb la conclusió. És cert que l’esquiador porta les cames independents, disposa de quatre cantells que pot clavar a la neu per separat i va orientat de cara al pendent, de manera que pot començar a frenar abans i desaccelerar més de pressa que un snowboarder, que ha de preparar el cos, canviar de cantell i començar a derrapar. Però reaccionar i frenar no són el mateix: el temps de reacció depèn de la persona, no de si porta esquís o una taula. El que sí que es podria afirmar és que, a igualtat de nivell, un esquiador pot frenar abans. Ara bé, si aquest argument serveix per concloure que els snowboarders són un perill i no haurien de compartir pista, jo, com a snowboarder, també podria dir que tots els esquiadors amb menys nivell que jo, o que per edat o condició física necessiten més distància per aturar-se, són un perill per a mi i no haurien de compartir pista amb mi. Evidentment, no ho penso: la solució és que cadascú adapti la velocitat al seu nivell i a les condicions, tal com estableixen les normes de conducta de la FIS.
Pel que fa a l’edat, vostè assenyala que «és pràcticament impossible veure snowboarders de més de 45-50 anys». El paràgraf no n’extreu cap conclusió, però, en un article sobre la seguretat a les pistes, què hi vol dir, si no que els snowboarders, per ser més joves, són més imprudents o tenen menys experiència i, per tant, són més perillosos? Si és així, seguint el seu argument anterior, també es podria dir que, com que de mitjana són més joves, tenen reflexos més ràpids i, per tant, són més hàbils per evitar col·lisions; els dos arguments es contradiuen. A més, hi ha una explicació molt més senzilla: l’snowboard es va popularitzar a les nostres estacions a finals dels anys vuitanta i durant els noranta, de manera que la primera generació que s’hi va aficionar en massa just ara comença a superar aquesta franja d’edat.
Afirma també que «el 50 % del temps que un snowboarder està a sobre de la seva planxa lliscant per un pendent no veu clarament què té al davant, perquè està girat d’esquena al pendent». Aquesta afirmació no descriu bé com es baixa amb una taula. L’snowboarder avança de costat, en la direcció de la punta de la taula, i porta el cap girat per sobre de l’espatlla davantera per mirar cap on va, tant si recolza el pes en els talons com en les puntes dels peus. És cert que, quan va sobre el cantell de puntes, té l’esquena girada cap a la vall i que el seu camp de visió no és el mateix que el d’un esquiador. Però això no vol dir que baixi a cegues: un snowboarder mira cap on va, i el seu angle mort queda sobretot a l’esquena i al darrere, com el de qualsevol esquiador. I és precisament qui ve per darrere qui té l’obligació de triar una trajectòria que no posi en perill els qui van al davant, tal com diu la tercera norma de la FIS. Si aquesta conclusió es basa en el vídeo, en què un snowboarder novell, de nivell molt baix, derrapa d’esquena sense mirar, seria com afirmar que els esquiadors, en general, necessiten molta distància per frenar perquè els principiants frenen fent la cunya.
Arribo al que, al meu entendre, és el nucli de la qüestió. Vostè mateix escriu: «Ja sé que amb tot això m’estic definint clarament com un “antisnowboard”, i reconec que és exactament així. No m’agrada gens». És del tot legítim que no li agradi. Però crec que aquí hi ha la clau: el problema que planteja l’article no és l’snowboard ni les seves diferències tècniques amb l’esquí, sinó la seva aversió personal, declarada obertament, cap a aquest esport. I una preferència personal, per legítima que sigui, no és un argument per decidir qui pot fer servir una pista. Pel que fa a la disminució de practicants que esmenta, vostè no l’acompanya de cap estudi, i el tancament de botigues a Barcelona pot respondre a molts altres factors, com ara la venda en línia.
Però, si l’acceptem, juga en contra de la seva tesi. Segons l’oficina d’anàlisi d’accidents d’esquí de l’asseguradora alemanya ARAG, que fa més de quaranta anys que en recull dades, la temporada 2024-2025 el risc de col·lisió entre els esquiadors va arribar a 1,9 per cada 1.000, el valor més alt des de 1979-1980, i les col·lisions ja causen una de cada cinc lesions. Si cada cop hi ha menys snowboarders i cada cop hi ha més col·lisions, potser el problema no és l’snowboard.
Finalment, vostè ens proposa imaginar «un partit de bàsquet i un partit d’handbol jugats a la vegada a la mateixa pista esportiva». Crec que la comparació no s’aguanta. El bàsquet i l’handbol són esports d’equip, de contacte i de competició, en què dos equips es disputen una pilota en un espai tancat, amb línies, porteries i reglaments diferents: jugar-los alhora seria impossible, perquè l’un anul·laria l’altre. A la neu no passa res d’això. Ningú no es disputa cap objecte, ningú no necessita el camp sencer per a ell sol i tothom fa exactament el mateix: lliscar pendent avall en un espai obert, amb els mateixos remuntadors, la mateixa neu trepitjada i, sobretot, les mateixes normes, ja que el decàleg de conducta de la FIS s’adreça explícitament tant a esquiadors com a snowboarders. Si volem una comparació justa, l’esquí i l’snowboard s’assemblen molt més a cotxes i motos circulant per la mateixa carretera, o a nedadors de crol i de braça compartint carril a la piscina: maneres diferents de desplaçar-se, amb velocitats i capacitats diferents, que conviuen perquè respecten un mateix codi. Quan hi ha un accident a la carretera, ningú no proposa prohibir les motos; es demana a qui ha comès la imprudència que en respongui. A la neu hauria de ser igual.
Senyor Porcel, li reitero que no tinc res en contra seu i que agraeixo que hagi obert aquest debat, encara que no compartim la conclusió. Respecto la seva trajectòria i la seva opinió, i comparteixo la seva preocupació per la seguretat a les pistes. Simplement crec que la resposta no és separar esquiadors i snowboarders, sinó més formació, més respecte per les normes i més responsabilitat individual, tant si portem esquís com una taula. Potser algun dia coincidirem en un remuntador; serà un plaer parlar-ne.
Atentament,
Ferran Gili i Cabanas
Puigcerdà
20/10/2026