Per casualitat avui he tornat a llegir un parell d’articles que van aparèixer a la premsa aquesta temporada passada sobre accidents que esquiadors van provocar altres esquiadors amb resultats força greus, i no puc deixar de reflexionar sobre aquest tema ja que em preocupa molt.
Ja tinc força anys d’experiència en aquest món de la neu, m’he mogut per moltes estacions d’esquí de tot el món i el problema no és exclusiu d’un país o altre, és força generalitzat –a excepció dels Estats Units i el Canadà que el tenen molt controlat-.
Si analitzem una mica les lesions ocasionades per accidents d’esquí, veiem clarament que a través dels anys ha passat de lesions que el mateix esquiador es feia a les extremitats inferiors -turmell, genoll, tíbia i peroné, etc.- a lesions a la part superior del cos -maluc, espatlla i cap- i que moltes són provocades per col·lisió entre es.
Aquests darrers anys ha passat un fenomen molt especial a l’esquí. L’entrada massiva dels esquís moderns (carving) ha facilitat enormement l’aprenentatge, fins al punt que parlant de manera molt genèrica, els esquiadors creuen que el nivell d’esquí és molt superior al que realment tenen. És força comú veure esquiadors baixar per les pistes a velocitat molt superior a la que seria desitjable, tenint en compte que no esquien sols, que precisament per la modernització dels remuntadors, actualment el públic és a la pista en lloc d’estar a les cues com passava antigament. Esquia més gent ia més les pistes són més plenes. Si a sobre no actuem responsablement modulant la nostra velocitat a les diferents situacions que es donen en una pista, si a més tenim en compte que cada dia les estacions preparen més i millor les pistes, cosa que les fa més fàcils d’esquiar, un esquiador a certa velocitat quan hi ha molts més esquiadors per la mateixa pista, es converteix en un “míssil” difícil de controlar. Jo mateix he estat objecte diverses vegades de l’impacte d’aquests “míssils de neu”, en algun cas gent educada que s’ha parat demanant disculpes i assegurant-se que no m’havien fet mal, però d’altres (diria que les que més) aixecar-se sense ni tan sols disculpar-se o el que és pitjor, carregant-te la culpa per estar en la seva trajectòria. Vergonyós!
Què passa? El Carving ha fet que tots creguem que esquiem molt millor del que realment fem? És “obligatori” creure’ns que tots som participants de superg de la Copa del Món en una pista oberta amb centenars d’esquiadors que els convertim a les portes de la competició? ¿Que potser tenim un premi especial per arribar al peu de la pista en el menor temps? Són preguntes que em faig cada dia a la pista. Quan s’esquia per una pista buida, quan no tenim altres esquiadors que es poden creuar en el nostre camí, quan les condicions són correctes, pots córrer tot el que vulguis (o tot el que aguantes les teves cames, aquesta és una altra, la forma física), però quan la pista és plena de gent qualsevol cap de setmana o període de vacances, per què no som capaços de pensar en el pensament?
Posem un exemple: un esquiador atropella un altre enmig d’una pista qualsevol i li provoca una lesió. El que ha provocat l’accident el més probable és que es pugui aixecar (en algun cas ni s’arriben a caure) ràpidament, en el millor dels casos diu “perdó” mentre s’allunya tan tranquil si saber que l’altre quan reaccioni s’adonarà que el genoll, l’espatlla, l’esquena… el que sigui, està malmès, i alguns casos força greu. En un cas així, què fem? Localitzar un esquiador quan ha marxat del nostre costat és “missió impossible” en una estació d’esquí. Si deixem que se’n vagi el més segur és que en cap moment ho tornarem a trobar, i menys si nosaltres hem de ser evacuats pel servei de pistes. Posem un altre cas suposat: El mateix accident amb la diferència que a primera vista no hi ha cap lesió. Ens aixequem tan tranquils, acceptem educadament les disculpes del causant de l’accident però……. resulta que més tard, o l’endemà, en fred, si que tenim una lesió ia més pot ser que sigui greu. Si el mateix dia a la mateixa estació ja és pràcticament impossible localitzar un altre esquiador, com ho localitzem si és l’endemà? Què hem de fer? Com solucionem això? És impossible posar un “vigilant” darrere de cada esquiador, però cal fer alguna cosa. És curiós que quan circulem amb cotxe i tenim una petita esgarrinxada, un petit cop amb un altre cotxe, tots immediatament, amb tranquil·litat ens donem les dades de l’assegurança assumim la culpa de qui sigui i seguim el nostre camí. Si no hi ha acord entre els conductors, sempre pots recórrer a la policia perquè siguin ells els que facin el seu informe i ja les companyies d’assegurances s’arreglaran entre elles. (si, ja sé, de vegades cal arribar a judici perquè les companyies no es posen d’acord, pesempre el judici és entre les companyies no entre els particulars). Per què no té tot esquiador una assegurança a tercers obligatòriament? Per què he d’assumir jo –o la meva companyia d’assegurances- el cost d’un accident que jo no he provocat, que m’han provocat? Les estacions s’han d’implicar més en aquest tema? Realment coneixem els esquiadors les normes de comportament que al seu dia redacte la FIS i que, almenys de moment, són les úniques que hi ha?
Simplement és una reflexió feta després de rellegir algun article ara que ja s?acosta la temporada.
1 comentari a “Seguretat a les pistes d’esquí”