Descobrint una vocació
Llegia un post fa uns quants dies que aquesta setmana passada es complien 49 anys de la victòria de Francisco Fernández Ochoa a l’Eslàlom dels Jocs de Sapporo, i de cop vaig recordar aquest dia, d’haver viscut amb enorme emoció la retransmissió de TVE i que precisament aquesta temporada em va marcar per sempre el que seria la meva vida dedicada a la neu.
Els anys 1969 i 1970 jo havia fet sengles cursets d’esquí a Val d’Isere a través de l’organització UCPA. L’any següent vaig decidir que el que jo volia era treballar en una Estació d’esquí, per poder viure la neu de prop. Un Club d´Esquí de Barcelona que organitzaria cursets d´esquí per a escolars, em van donar l´oportunitat de començar una vida a Andorra. Em vaig embolicar la manta al capdavant i me’n vaig anar a treballar a Andorra sense saber gaire què és el que faria. Només m’interessava estar el més a prop de la neu possible i aquesta gent em van donar l’oportunitat d’aconseguir-ho.
No cal dir que tot i que als cursets realitzats amb UCPA de Val d’Isere havia millorat el meu nivell (jo ja esquiava quan em vaig apuntar al curs), estava encara molt lluny de tenir un nivell d’esquí prou alt com per pretendre professionalitzar-me. Però aquells primers dies de desembre, amb una Estació de Grau Roig gairebé acabada d’inaugurar i per les dates amb molt poca gent (gairebé ningú esquiava llavors abans de Nadal) van servir perquè algú de l’Escola d’Esquí veiés que amb una mica d’esforç per part meva podia deixar de ser un esquiador turista mitjà a ser un bon esquiador. I em va llançar un repte: “tens fins a Nadal per aprendre a esquiar de debò, si ho aconsegueixes et quedes a treballar de professor” (col·laborador es deia en aquella època).
Vaig passar 20 dies de desembre esquiant totes les hores del dia, des que obrien l’estació fins que tancaven a les 17 hrs. Picant-me per les pistes i sobretot pels fora-pistes ja que era la manera com el meu nivell d’esquí milloraria substancialment.
Crec que ho recordo com els 20 dies més durs de la meva vida; ni la neu, ni el temps, res no va aconseguir que un sol dia deixés d’esquiar (i de donar-me centenars de coques) per aconseguir el meu objectiu.
Però com gairebé sempre el sacrifici i l’esforç et porten a aconseguir el teu objectiu i van arribar les vacances de Nadal, van començar a arribar els esquiadors i jo m’estrenava com a “professor” a l’Estació de Grau Roig.
Com us podeu imaginar aquest hivern crec que no vaig fer ni una hora de classe que no fos amb nens i debutants, era el que li tocava a un “col·laborador”, però m’era igual. Tenia moltes hores entre dilluns i divendres que hi havia molt poques classes o no n’hi havia cap i per tant tenia molt de temps per esquiar i aprendre.
Gent com Joan Miralles o Ferrán Piqué van ser els meus primers mentors que em van portar de la mà i en vaig aprendre moltíssim, grans professionals que em van ensenyar tota la tècnica i tots els trucs perquè despertés en mi la passió per l’ensenyament de l’esquí.
En acabar la temporada tenia una cosa ben clara: aquesta era la meva passió, estimava l’ensenyament de l’esquí. Tothom sap –o es pot imaginar– que ensenyar a esquiar no és passar-se el dia esquiant per on tu vols, com vols i gaudint de les pistes. NO, ni de bon tros. Quan t’hi dediques, hi ha dies de mal temps, fins i tot de molt mal temps i tu portes 4 hores de classe però l’alumne és la primera hora. Tu estàs d’aguantar el vent o la nevada fins al monyo, però ell acaba de sortir de la cafeteria calentet i vol aprendre encara que les condicions no siguin les més apropiades.
Us asseguro que hi ha dies que el que menys et ve de gust és esquiar, però els alumnes manen i ells sí que volen. Tot i que de vegades des de fora ho sembla, els professors d’esquí no som uns pirates que caminem per les pistes tot el dia gaudint, ser professor d’esquí és una altra cosa. La teva obligació és crear les condicions perquè l’alumne pugui aprofitar al màxim les hores que té al davant. Creieu-me, fer classes d’esquí per molt que ho sembli no és la panacea per esquiar al màxim. Fer classes d’esquí -igual que qualsevol altre ensenyament- és dur i cal tenir vocació.
I vaig descobrir que en tenia, havia descobert que tenia vocació per a l’ensenyament. En contra de l’opinió de molta gent, familiars i amics em deien que “això està molt bé, però veuràs com a final de temporada acabes fins a la gorra…” doncs no, no vaig acabar fins a la gorra, al contrari em va encantar i vaig decidir no només que m’hi dedicaria al 100% sinó que a més volia ser bo en la meva feina, el millor possible.
M’he dedicat a l’ensenyament de l’esquí en unes quantes estacions d’esquí després de Grau Roig, Molina, Candanchú, Vallter, Les Angles, Tignes…. i sempre el meu objectiu ha estat que els meus alumnes aprenguessin a esquiar tan bé com sigui possible i que a la vegada gaudiren de la neu i tot el seu entorn. No és a mi qui ha de valorar si l’objectiu ha estat o no assolit.
Ja fa força anys que vaig deixar l’ensenyament com a activitat professional, però sempre he seguit vinculat professionalment a la neu i això m’ha donat una altra oportunitat extraordinària. He conegut moltes Estacions d’esquí al món, no sé exactament quantes, crec que al voltant de 75-80, des de Risoul-Vars als Alps del Sud fins a Wishtler al Canadà. Dolomiti a Itàlia o Sant Anton a Àustria; gairebé totes les franceses, Les Trois Vallees, Alpe d’Huez, Chamonix….En alguna hauré estat més de 30 vegades (Tignes). Fa alguns anys vaig començar a guardar-me els forfets de les Estacions que visitava, però les que havia estat abans que m’entrés aquesta mania, no recordo quantes van ser.
I us asseguro que en queden moltes més per visitar. El món és ple d´Estacions d´esquí.
